L’alcaldessa, Sandra Guaita, ha protagonitzat l’habitual posada en escena del balanç del curs, amb una performance en forma de conferència amb un important desplegament audiovisual, que serveix als assistents per fer-se una idea de per on van les coses al govern municipal des del punt de vista de la gestió, de les coses que es fan. Allò dels fets, i no les paraules. I els fets no són gens fàcils d’explicar.
En tot cas, el que feia fa dos dies l’alcaldessa és un bon exercici. És obvi que habitualment es tendeix a destacar les coses positives i s’obvien alguns problemes.
I, a l’inrevés, la portaveu del principal partit a l’oposició, Teresa Pallarès, de Junts, feia l’endemà una compareixença també amb un auster to de performance (la bandera de la ciutat darrere seu, mentre intervenia al mig del carrer, volent donar un to institucional) en la que va afirmar, sense embuts, que Reus està pitjor que fa tres anys i que si algunes coses positives fa l’actual govern és pel fet que venen de mandats anteriors, quan ella governava amb Carles Pellicer d’alcalde.
El problema de les flors i violes que ven l’alcaldessa i del desastre absolut que ven Pallarès és que el ciutadà no és ximple. El ciutadà sap si viu millor avui que fa tres anys, si el seu entorn està més net o més brut que quan hi havia l’alcalde Pellicer, si coneix d’algú del seu entorn que ha tingut problemes importants per poder adquirir o llogar un habitatge… La realitat és que si Reus té 110 mil habitants i escaig, hi ha 110 mil i escaig sensacions diferents de com està la ciutat. I si aconseguíssim reunir-les totes, veuríem que ni Reus és tan perfecte com la pinta l’una, ni tan desastrosa com la pinta l’altra.
En tot cas, les dues maneres de veure la ciutat, més les que aportin els altres grups municipals, seran les que es posaran en consideració dels ciutadans el mes de maig que ve, que toquen eleccions. I les variables que hi ha a la política no local (la nacional, l’estatal i la global) són tan potents en aquesta ocasió, que es fa molt difícil predir que les decisions del maig es prendran en funció d’aquestes dues visions diferents de la ciutat. El debat local convindrà amb mi que és important, perquè la ciutat és el nostre marc immediat de convivència. Però ai las! Les joies del Zapatero, les megalomanies del Trump, l’anacronisme del Putin, la immoral tossuderia de Netanyahu, els missatges del Papa de fa uns dies, o la realitat migratòria global són escenaris que ens superen i, en canvi, poden marcar tendències de vot, sense que les visions de la ciutat que puguin tenir Guaita, Pallarès, Recasens, Rubio, Virgili, López o qui sigui (totes a tenir en compte) hi tinguin massa a veure. I si, a més, les municipals acaben sent les primeres eleccions dei cicle electoral que ha de venir, aquest fenomen de votar en funció del que passi fora de la ciutat, creixerà encara més. Seria una llàstima.
Per això, benvingudes les compareixences que hem vist i escoltat i benvingut, sobre tot, el final del curs. Ara toca Festa Major i el canvi de ritme de l’estiu, que necessitem. En tornar, al setembre, ja veurem com serà l’escenari a l’inici del curs que acabarà amb un nou ajuntament.