Aquest conjunt escultòric en bronze, El Triptòlem, situat a la Plaça Joan Rebull, fou ofert per Banca Vilella a la ciutat de Reus en commemoració dels 100 anys de l’entitat. Va ser encarregat a l’escultor reusenc Joan Rebull (1899-1981) que l’acabà el 1964 i fou instal·lat el 1968. L’artista va pensar en la tradició rural de la comarca i va buscar l’episodi final del mite de les deeses Demèter i Persèfone quan visiten la casa de Triptòlem per donar-li els secrets de l’agricultura per ser escampats pel món. D’aquesta manera l’artista volia representar i honorar el treball i l’esforç de la pagesia del Baix Camp i, per extensió, a tots els homes i dones que conreen la terra.
Però el mite de Demèter i Persèfone és molt més. Rellegir-lo ens pot ajudar a descobrir noves significacions, perquè en el relat hi trobem presents la fortalesa del vincle maternal, la lluita pertinaç per un objectiu, les tasques de la protecció i de la cura de les persones, la generositat, el respecte pels cicles estacionals i la rebel·lia contra la injustícia i la jerarquia establerta.
***
Persèfone! Filla! On ets? Fins ara, jo era una deessa feliç, em dedicava a tenir cura de la fertilitat de la terra, amb els fruits que creixien donava aliment als humans. I ara estic desesperada, la meva filla ha desaparegut!
Avui he tingut notícies d’Helios, ell des d’allà dalt ho veu tot, i m’ha dit que l’Hades l’ha raptada i se l’ha enduta al seu món, al món de l’obscuritat, de les profunditats… de la mort! Però qui s’ha cregut que és? No m’ha demanat consentiment, ni tampoc a la meva filla, ella no es volia casar encara! Això és inacceptable i, per molt déu que sigui, no tinc por! He de baixar de l’Olimp, he de trobar-la. Ho deixo tot!
[Els conreus es van assecar, la terra es va convertir en un immens erm i la gana va envair el món dels mortals]
Vaig d’aquí cap allà, encara no l’he trobada. Una família d’Eleusis m’ha acollit i, a estones, faig de mainadera del fill de la casa, Triptòlem. I busco i pregunto i res!
Zeus m’ha cridat molt enfadat, “- Els humans no fan més que implorar-me i fer sacrificis als temples. Què estàs fent Demèter?” – Vull la meva filla! Si vols ajudar-me, fes-ho, altrament jo deixo de ser la deessa complidora que sempre he estat!
[Zeus mana a Hades que alliberi Persèfone, però el déu de la Foscor diu que li pertany perquè ha menjat un gra de magrana que la vincula per sempre més al seu espai. Zeus comença a perdre els nervis, però es conté i li exposa un pacte: durant tres mesos la Persèfone habitarà l’inframón i els altres nou anirà amb la seva mare.]
– Què puc fer?! Això… o em quedo sense la meva filla. Accepto, porta-me-la Zeus!
– Filla, Persèfone! Estàs molt pàl·lida i et veig els ulls tristos, tanta foscor, tanta soletat no t’han provat. Ara estem juntes, anem a pendre el sol, vull dir l’Helios, i després anirem a fer una visita que tinc pendent.
– Bona tarda, Metanira! No em reconeixeu? Us estic molt agraïda pel vostre acolliment. Porto un regal per al vostre fill Triptòlem. – Té aquestes llavors i aquest carro, i abans que marxis pel món t’explicaré alguns secrets i uns quants consells per als mortals. Ah! Molt important, digues als poderosos, que es creuen déus i no ho són!, que protegeixin els homes i les dones que treballen la terra, jo no puc fer-ho tot! Que la meva feina necessita de tota la humanitat perquè sigui reeixida! Altrament, les terres tornaran a ser ermes i estèrils, i això em porta mals records. Ho has entés bé, Triptòlem? Doncs, ves-hi!