Francesc ‘Quico’ Domènech (Valls, 1963) va començar a cobrir plens municipals quan encara no tenia edat per votar i la transició bullia als carrers. Des d’aleshores, ha vist com la política local es transformava, com els mitjans s’aprimaven i com els discursos s’empobrien. Coneix la ciutat de Reus, i tot el Camp de Tarragona, no només des dels despatxos, sinó des dels bars, les places i els barris on realment es decideix el vot. Parla amb la naturalitat de qui ha dedicat una vida sencera a mirar la ciutat amb lupa i amb la lucidesa de qui sap que la democràcia local és fràgil, però imprescindible. I, tot plegat, ho explica sense embuts.
Va començar molt jove en el periodisme local. Què el va portar a dedicar-s’hi?
Vaig començar a treballar al setmanari ‘El Pati’ amb 19 o 20 anys i després a ‘El Periódico’, que treia edició a Tarragona. Tot era política. Quan el 1979 arriben els primers ajuntaments democràtics, la meva generació ho viu amb una intensitat enorme. El 1983 ja cobreixo les primeres municipals i després entro a ‘Ràdio Reus’. Cobria plens, reunions, comissions de govern, trobades de partit… tot. I fent-ho cada dia acabes entenent molt bé què passa i com evolucionen els discursos.
Aquesta immersió tan primerenca li va donar una mirada molt concreta sobre la política local. Què la diferencia de la nacional?
L’agenda és completament diferent. El periodista local defensa el debat local i li frustra profundament que el vot municipal es decideixi per circumstàncies nacionals. A Reus això ha passat molt: anys en què el PP passa d’un a quatre regidors sense cap explicació local, simplement perquè bufaven vents nacionals favorables. Quan analitzes els resultats, veus que Reus es comporta com la Catalunya urbana. I això, per qui treballa cada dia temes locals, és desesperant.
I aquesta frustració també té a veure amb com ha canviat el periodisme local. Què ha passat?
El gran canvi arriba entre els anys 90 i 2000, amb la irrupció dels gabinets de comunicació. Abans els polítics ens buscaven per explicar què s’havia decidit; ara esperes que t’arribi una nota de premsa, sovint editada. I això passa perquè els mitjans locals s’han afeblit moltíssim. On abans hi havia equips, ara hi ha una persona. La precarització és brutal. I a això s’hi suma la desaparició del mercat publicitari local: les botigues de proximitat han estat substituïdes per franquícies que no anuncien res a mitjans locals. Sense recursos, no pots fer el periodisme que cal.
Aquesta precarització també afecta la frontera entre informar i interpretar. On la situa?
La clau és l’actitud del periodista quan intenta explicar el per què de les coses. Explicar el ‘què’ és fàcil; el ‘per què’ és complicat i sovint arriscat. Aquí entra en joc l’experiència: precedents, context, ‘background’. El lector ha de poder confiar que la teva interpretació és honesta i fonamentada.
I aquesta confiança també depèn de la relació amb els polítics. Com la gestiona?
És complicat, molt. Els periodistes que van viure la transició expliquen que hi havia una complicitat inicial: tots treballaven per consolidar la democràcia. Però això durà poc. Quan els partits entren en dinàmiques partidistes, la confiança es trenca. A partir d’aquí, tot depèn de cada periodista: l’empatia, el caràcter, la manera de gestionar fonts. Hi ha polítics amb qui tens relacions excel·lents i d’altres amb qui tot és més rígid.
Aquesta distància també fa que molta gent desconegui com funciona un ajuntament. Què és el que menys es veu?
Tot el que té a veure amb l’àmbit econòmic. Fer un pressupost és dificilíssim. Els recursos són limitats i això obliga a prioritzar. I aquí és on es veu que no tots els partits són iguals, encara que molta gent digui que sí que ho són: uns destinen més diners a l’escola pública, altres a la concertada; uns a asfaltar carrers, altres a plantar arbres. La gent sovint critica sense ser conscient de les limitacions reals.
“Explicar el ‘què’ és fàcil, el ‘per què’ és més complicat i arriscat”
I aquesta desconeixença també explica per què els joves s’allunyen de la política local?
En bona part sí. L’afebliment dels mitjans locals ha fet que el debat local desaparegui. Avui els mitjans nacionals marquen l’agenda. I això és un drama, perquè vol dir que la feina del periodista local no arriba on hauria d’arribar. Les institucions tampoc hi ajuden: l’Ajuntament de Reus, per exemple, fa molt poc pels mitjans locals. Si el dret a la informació és fonamental, les institucions han de garantir espais de comunicació locals forts. Ara mateix, en molts llocs de Catalunya, això no està garantit.
Tot plegat passa en un moment en què diu que «quasi tot és política». Per què?
Perquè la majoria de problemes socials només es poden arreglar amb política. El drama és que el nivell de la política actual no és el d’abans: crispació, impossibilitat d’acords, bloquejos constants… Però els problemes només es resolen políticament.
En aquest escenari de crispació i debilitament del debat local, apareixen noves ideologies com Aliança Catalana. Com altera les dinàmiques municipals AC?
Encara s’ha de veure. A Reus, per exemple, Vox va tenir un resultat rellevant però es van barallar entre ells i no ha servit de res. Aliança Catalana pot trencar equilibris. No governarà Catalunya, però pot influir en qui governa. I ja ha provocat canvis de discurs a Junts, que és el partit que se sent més amenaçat. AC ha abordat problemes que una part de la ciutadania percep com a greus —sobretot immigració— d’una manera directa, mentre altres partits evitaven el tema.
“Aliança Catalana no governarà Catalunya, però influirà el govern”
I això connecta amb el vot al Camp de Tarragona, on Vox ha tingut força. Es pot reproduir amb AC?
Un dels elements més interessants de les pròximes municipals serà veure la lluita Vox–Aliança Catalana: extrema dreta d’origen espanyol versus extrema dreta de matriu catalana. I també veure si el comportament electoral és el mateix en municipals que en autonòmiques o generals. L’electorat català vota diferent segons si vota per Catalunya o per Espanya. Això pot alterar molt els equilibris.
Què fa que l’elector tarragoní sigui especialment sensible a aquest discurs?
Al Camp de Tarragona, el 18% de la població és d’origen estranger. Un de cada cinc. Hi ha gent que aquesta realitat no només la viu amb preocupació, sinó amb por. El discurs de la substitució cultural ha fet forat. I si hi sumes la percepció que la llengua retrocedeix, tens un còctel que afavoreix AC. Allà on els problemes que explota Orriols són més visibles, el partit té més opcions.
I això es veu en municipis com el Vendrell, on ja hi havia Plataforma per Catalunya. Què hi passa?
El Vendrell és un cas claríssim. Ja fa anys que Plataforma per Catalunya hi tenia representació. Després hi entra Vox. I ara AC hi té terreny abonat. Ciutats mitjanes de 15.000 a 40.000 habitants —Valls, Torredembarra, Salou, el Vendrell— són espais on aquests partits poden fer forat perquè la realitat social és la que és. Si la gent té por, buscarà respostes simples. I AC les dona.
I això planteja reptes enormes per al periodisme local. Com s’ha de cobrir un actor així?
Estem obligats a cobrir-lo, però no a ser altaveus. Cal sentit crític: si menteixen, cal dir que menteixen; si donen dades falses, cal contrastar-les. No crec en fer-los el buit: els victimitza. El gran canvi és que abans el polític parlava amb els mitjans per arribar als ciutadans; ara parla directament amb els ciutadans a través de xarxes. L’extrema dreta ho ha entès millor que ningú. El nostre paper ha de ser explicar per què passen les coses, no només què passa.
I si aterrem això a Reus i Tarragona, quin impacte pot tenir AC?
Dependrà de dues coses: si aconsegueix vot urbà —Reus, Tarragona— i si els seus vots poden decantar governs. A Reus, per exemple, Vox hauria pogut tenir un paper rellevant, però les baralles internes i els pactes dels grans partits els han deixat fora de joc completament. Si els partits del sistema més tradicional no són capaços d’entendre’s, aquests partits influiran. Si hi ha actituds frontistes, com a Madrid, ho tenim pelut. Però a nivell municipal encara hi ha marge per pactes transversals.
Amb tot el que ha vist, com interpreta aquest moment polític actual?
Mira, jo sempre dic que per entendre una ciutat has de sortir de l’Ajuntament. Has d’anar als bars, escoltar la gent, veure com parla, saber el què li passa. Allà és on entens per què un partit creix, per què un altre s’enfonsa, per què un barri vota d’una manera i un altre d’una altra. La política municipal no s’explica des del despatx: s’explica des del carrer, des de la vida real.
I això també val per entendre el futur?
I tant. Quan portes tants anys mirant la política local, t’adones que les ciutats no es mouen per grans discursos, sinó per coses molt concretes: un carrer asfaltat, un CAP que funciona, un transport que arriba, un barri que se sent escoltat. Quan això falla, la gent busca respostes simples. Quan això funciona, la gent confia. És així de senzill i així de difícil alhora.
Li queda algun aprenentatge que resumeixi tot aquest recorregut?
Sí, que la política local és l’últim lloc on encara es pot palpar la democràcia de prop. Amb totes les misèries, amb totes les limitacions, amb tots els errors… però també amb totes les possibilitats. Quan un ajuntament escolta, la ciutat canvia. Quan no escolta, la ciutat es trenca, es desfà. I això no ho arreglarà cap partit nou ni cap onada ideològica. Ho arreglarà —o ho espatllarà— la manera com es governa el dia a dia.
“La política local és l’últim lloc on encara es pot palpar la democràcia de prop”
I això és el que continua fent que valgui la pena mirar-s’ho?
Exacte. Perquè, malgrat tot, encara hi ha moments en què veus que una decisió municipal millora la vida de la gent. I quan això passa, recordes per què vam començar a fer aquesta feina. Perquè, al final, la política local és això: la distància mínima entre un problema i la solució. I quan aquesta distància es fa petita, la democràcia es fa gran.