(En una època com l’actual, en què el futbol professional viu sobretot pendent de la imatge i del negoci, és bo recuperar episodis d’un futbol més modest, però també més autèntic, proper i menys artificial. És el cas dels equips que naixien als bars, impulsats per una passió difícil de replicar avui dia.
En aquest context, recuperem un excel·lent article d’Albert Sunyol, publicat anteriorment a Reusdigital.cat, que ens transporta a aquella realitat: una època en què diversos clubs de futbol de Reus van néixer gràcies a la iniciativa de propietaris i clients de bars, van arribar a competir en les categories del futbol territorial i es van convertir en autèntics referents socials dels seus barris.)
Als anys vuitanta, diversos bars de Reus van crear equips de futbol que van començar competint en categories d’empreses i que van donar el salt a categories regionals. La passió pel futbol, l’amistat i les ganes de demostrar les habilitats sobre el terreny de joc es van sobreposar durant molts anys a les dificultats econòmiques que suposava l’exigència de formar part d’una competició federativa. Anys després, els seus protagonistes, des de la barra del bar, s’asseien per recordar aquella experiència.
Samarreta vermella, pantalons blancs, mitges vermelles. Portava el número 8. Jugava al mig del camp i li agradava repartir joc. Tenia divuit anys i, en aquell moment, treballava a la botiga de pintura dels seus pares, al carrer Major. «Tot va començar a través d’un amic que un dia em va dir d’anar a prendre alguna cosa. De seguida m’ho van plantejar i em vaig unir a l’equip». Així s’expressava el fill del mític jugador del CF Reus Deportiu i del Nàstic de Tarragona, Àngel Irún, un dels integrants de la plantilla del Bar Iris.
On ara veiem bars que són la seu social de penyes i que s’omplen quan hi ha els partits estrella ‘pay per view’, als anys vuitanta molts propietaris de bars reusencs van decidir formar un equip de futbol, bé per decisió pròpia o impulsats pels clients habituals. Tot es va començar a gestar des de la Penya Barcelonista, que llavors tenia la seu al Bar Velódromo, al carrer d’Antoni de Bofarull, establiment que va tenir, nogensmenys, el seu equip de futbol. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, segons va recordar l’antic propietari de l’Iris, Jaume Pàmies, en una entrevista publicada l’any 2011, «es va crear un bon grup que coincidia per anar a jugar». Molts dels equips que es van gestar tres dècades enrere eren regentats per persones provinents d’Andalusia i seguidores d’equips com el Sevilla FC, el Real Betis Balompié, el Granada CF i la UD Almería.
Com si es tractés d’un efecte dominó, en l’època de la ‘movida madrileña’ i de les ombreres, a la ciutat van començar a proliferar tot un seguit de ‘Dream Team’ hostalers. «Un client habitual em va comentar que a Reus se n’estaven muntant alguns. Em vaig animar de seguida», va recordar Ricardo Durante, propietari del bar que duia el seu cognom. El Velódromo, el Durante i el Bar Iris van ser dels primers equips amb un conjunt propi i van formar part d’una categoria integrada exclusivament per bars, on també hi havia el Sanuy del carrer de Monterols i l’Alegría. Posteriorment, en aquella lliga també van competir empreses reusenques que complementaven els grups, com va ser el cas de Virginias.
El Santiago Bernabéu, el Sánchez Pizjuán, el Benito Villamarín i el Camp Nou quedaven un xic lluny. «Nosaltres jugàvem al camp de la SAFA, que era de terra i el preparador, que li dèiem El Boteta, ens duia a entrenar a Riudecols amb la furgoneta un parell de cops per setmana», va recordar Irún. Un dels espais que més es van utilitzar va ser l’antic camp del Reddis, a l’avinguda de Marià Fortuny, on hi jugaven, els dissabtes, el Fonda Suiza, que compartia espai amb el Caza y Pesca i el Durante.
«Era un terreny propietat de la Gasolinera Prats, i com que els seus amos tenien por que hi pogués entrar algú, ens el van cedir a nosaltres. Vam contribuir entre tots a muntar-lo i pagàvem les despeses de manteniment», van rememorar José Blanco, president del Caza y Pesca, Torcuato Ruiz, president del Fonda Suiza, i Ricardo Durante.
Sobreviure al futbol professional
«Ens havíem de pagar nosaltres els desplaçaments i l’equipatge, i de vegades recordo que fèiem rifes per poder-nos finançar», va explicar Àngel Irún. Aquest plantejament era compartit pels responsables dels clubs hostalers, especialment quan va arribar el dia en què van decidir competir en categories regionals.
«La Federació va pressionar perquè acabéssim federats», va explicar José Blanco. Darrere d’aquest argument, Blanco va afirmar que «s’hi amagaven les necessitats de liquiditat del futbol professional», un fet que obligava els bars-clubs a fer front a les despeses de la fitxa federativa, els àrbitres —només n’hi havia un— i el manteniment dels camps, a banda d’algun club que pagava als jugadors.
«Entre tres equips costejàvem el cost de l’àrbitre, que era d’unes 2.000 pessetes, i l’autobús que ens duia a les Terres de l’Ebre valia unes 3.000», va afirmar Durante. Principalment, els bars reusencs, quan jugaven a domicili, ho feien als pobles del Baix Camp, el Tarragonès i l’Alt i Baix Penedès. En alguns casos també es desplaçaven a les Terres de l’Ebre, en funció de la distribució dels grups d’aquella temporada.
L’aportació de patrocinadors va ser un glop d’aire fresc. En el cas de la Fonda Suiza, Ruiz va explicar que lluïen el patrocini del mateix hostal i també el de Preko, l’actual supermercat Dia. La tònica general era que els equipatges fossin els mateixos que els dels equips d’on eren originaris els seus creadors.
«Vam començar a competir amb un equipatge verd-i-blanc, però José de la Calle, que tenia un taller, va finançar-nos un vestuari que era idèntic al que vestia el Real Madrid de l’època, un de blanc i un altre de morat, afegint el nom del patrocinador a la samarreta. A nosaltres ens era indiferent, ja que la qüestió era poder competir», va explicar Blanco.
L’Amistad i l’Alhambra, per exemple, davant les dificultats econòmiques van decidir, la temporada 1994/95, unir les seves forces i fusionar els equips, que van adoptar un únic nom: Alhambra. El fet podria semblar anecdòtic si no fos perquè aquests dos equips els havien impulsat dos germans. «Volíem reduir costos i fer un millor equip per pujar de categoria», va recordar Vicente Magdaleno. El temps els va donar la raó.
Qui va ser el millor equip?
Anys vuitanta. El Reus militava a Tercera Divisió i el Reddis a Primera Regional. Durant aquella dècada i la següent van aparèixer equips com el Reus Amateur, el Suer, l’Independent de Reus i el Nou Reus. S’hi van afegir, al llarg dels noranta, equips formats als barris com el Juroca, la Pastoreta, el Mas Pellicer, el Sol i Vista, l’Astorga i el Despertaferro.
Els bars reusencs van competir a Primera, Segona i Tercera Regional, categories amb una forquilla de setze a divuit equips. La duresa era un dels adjectius més escaients per definir aquell futbol amateur. Blanco va recordar que «el grup de Tortosa repartia estopa sobre el terreny de joc, però reconec que a nosaltres també ens tenien respecte quan venien a jugar aquí. Tot i això, també hi havia la possibilitat de poder canviar de grup i jugar amb el del nord de la demarcació».
Com es van classificar els bars reusencs que van jugar federats? A partir de les estadístiques del web futbolme.com, disponibles des de la temporada 1984/85, es podia determinar que l’Alhambra CF va ser el millor conjunt si es tenia en compte la seva trajectòria històrica. Era l’únic equip sorgit d’un bar que continuava actiu des de 1982, amb una permanència ininterrompuda a Segona Regional —actual Tercera Catalana— i una temporada a Primera Regional.
Cal tenir en compte que, arran de la fusió de mitjan anys noranta, el Datsima —nom que va adoptar el bar Amistad— també va contribuir als èxits del seu bar germà, l’Alhambra. «Recordo un partit amistós que li vam clavar 4-0 al Reus», va recordar Magdaleno, tot ressaltant el potencial de l’equip.
Seguidament, calia esmentar el Caza y Pesca, un clàssic de la Tercera Regional que va estar en actiu durant una dècada. Pel que fa a la Fonda Suiza, la seva permanència va ser menor, però va arribar a jugar a Segona Regional, en un cas molt semblant al del Bar Durante. Amb anterioritat a la temporada 1984/85, també es recollien testimonis com el d’Àngel Irún: «En el cas de l’Iris, mai vam aspirar a ascendir; vam estar per la zona mitjana-baixa de Tercera Regional».
Hi havia dates clau als calendaris. Es podria dir que el clàssic o derbi dels bars era el que enfrontava la família Amistad-Alhambra amb el Bar Durante. «La rivalitat era màxima i durant deu anys vam estar competint per veure qui aconseguia millors resultats», va recordar Magdaleno. Ricardo Durante va anar més enllà i va admetre que «no acabàvem els partits; sempre hi havia conflictes al camp».
Les temporades 1988/89 i 1989/90, el duel entre els bars Durante i Amistad es va saldar amb tres victòries per als equips de Vicente Magdaleno i una per als de Durante. Pel que fa als altres duels entre bars de Reus, la temporada 1990/91, a Tercera Regional, es van enfrontar el Caza y Pesca i la Fonda Suiza, amb resultat favorable a l’equip de la pensió en el partit d’anada. La temporada 1991/92, a Segona Regional, es van trobar cara a cara la Fonda Suiza, l’Amistad i l’Alhambra. El duel entre els bars dels germans es va decantar a favor de l’Alhambra. Finalment, la temporada 1993/94, el Caza y Pesca es va desfer de l’Amistad a Tercera Regional.
Els Messi i CR7 dels bars
Els jugadors d’aquells equips eren, per damunt de tot, un grup d’amics que havien coincidit als seus bars habituals. Era un requisit indispensable, perquè la qüestió consistia a passar-s’ho bé, més enllà de la mentalitat competitiva.
Irún va explicar que en aquelles categories «hi havia defenses limitades tècnicament i un xic contundents». Però també era cert que sabien alguna cosa més que fer «quatre tocs», perquè molts havien jugat en equips de Primera o Segona Regional, o fins i tot en categories superiors, com el Reus Juvenil. «Es casaven, treballaven i, llavors, seguien vinculats al futbol a través dels bars», va explicar Torcuato Ruiz, president del Fonda Suiza.
En aquells conjunts també hi jugaven els propis amos dels bars, que en molts casos acumulaven experiència en categories superiors. Era el cas de Vicente Magdaleno, que havia jugat al Reddis i que al seu equip exercia de lateral esquerre, o de José Blanco, que actuava com a defensa. Cada equip tenia els seus Messi i Cristiano Ronaldo de l’època. Entre els noms apareguts en una crònica d’un partit de l’Alhambra en el seu any daurat a Primera Regional hi figuraven Pere, Molla, Fuentes, Pons, Cristóbal, Luceño, Olmo, Javi, Torné, Gracia, Quim, Ferran i Lara.
Aquest bar, a més, va aconseguir incorporar un jugador que, per al nivell de la categoria i per les xifres que es movien, podia considerar-se un autèntic galàctic. «Vam oferir-li un milió de pessetes a Quique. El pretenien altres equips com el Reddis o el Salou. Vaig agafar-lo i li vaig dir: un milió», va recordar Magdaleno. Un altre dels grans noms de l’equip originari de Granada va ser el germà de Ramis, exjugador del Nàstic i del Reial Madrid, entre d’altres equips. Irún va recordar que a l’Iris «hi brillaven Carmona —tenia un bon toc de pilota i llançava bé les faltes—, l’Enric Anguera i els germans Pelayo i Gili». Al Durante, el seu impulsor va destacar Serranito, Ignacio i Paco Cortés com algunes de les grans figures del conjunt.
El somni arriba a la seva fi
«Jugar allí va ser una satisfacció. El futbol el portava dins. Em penedeixo de no haver pogut intentar arribar al futbol professional. No obstant això, d’una manera o altra vaig seguir amb l’esperit que havia començat allà i vaig començar a jugar a la Salle de Futbol Sala», va recordar Irún. El Durante va tancar una etapa la temporada 1989/90.
«Va morir el president, José Tortosa, i l’entrenador, Luis Fontboté, va dir que ho deixava. Llavors, vaig desvincular-me i vaig cedir l’equip a uns amics, que eren paletes, i l’equip va passar a dir-se La Plana-Durante», va recordar Ricardo Durante. La Fonda Suiza va posar punt final a la seva trajectòria l’any 1994 i el Caza y Pesca ho va fer el 1999. L’Alhambra CF va ser l’únic equip sorgit d’un bar que va sobreviure al pas dels anys, tot i que en unes condicions molt diferents de les dels seus inicis. En aquell moment militava al grup segon de Tercera Catalana, categoria coneguda fins feia pocs anys com a Segona Territorial.
«S’han reduït les subvencions per part de l’Ajuntament, estem buscant patrocinadors, els jugadors ja no cobren per jugar i els joves no volen involucrar-se en els càrrecs directius; quan pleguem nosaltres temem per la desaparició del club», va esmentar el secretari del club, Pedro Olmos.
«El futbol regional ha canviat. Crec que llavors es veia millor futbol», va opinar Pablo Perea, delegat de l’Alhambra. No hi va haver trofeus. El seu objectiu era passar-s’ho bé i els partits es jugaven més enllà del terreny de joc. També es disputaven en aquell indret que els havia unit: el bar.
‘Manque gane’ o ‘manque pierda’, la cervesa i els àpats no hi faltaven mai. Trenta anys després, aquesta història es va acomiadar amb un brindis dels seus protagonistes, que, valgui la redundància, van brindar a la ciutat moltes tardes de futbol. Cent per cent futbol.
I pels amants de l’estadística…
– Alhambra CF
La temporada 1984/85, l’Alhambra CF va militar al grup XIV de Segona Regional Catalana i va acabar tretzè amb 31 punts. La temporada 1992/93 es va proclamar campió i va ascendir a Primera Regional, categoria en què, la campanya 1993/94, va finalitzar en quinzena posició.
Malgrat no haver acabat en places de descens, la temporada 1994/95 va tornar a competir a Segona Regional, on es va proclamar novament campió i va ascendir una altra vegada a Primera Territorial. La sort, però, no el va acompanyar i la temporada 1995/96 va acabar dissetè i va descendir.
La temporada següent va disputar la promoció d’ascens després d’acabar segon a Segona Territorial. En aquell moment, el subcampió havia de jugar una eliminatòria per poder ascendir, però l’Alhambra no va aconseguir l’objectiu després de perdre el doble enfrontament contra l’Ampolla.
Les temporades 2005/06 i 2006/07 van ser especialment positives. L’equip es va proclamar campió en ambdues ocasions, però tampoc va pujar de categoria, ja que aleshores el campió havia de disputar una fase d’ascens que va perdre tots dos anys.
Amb la reestructuració del futbol català de la temporada 2011/12, l’antiga Segona Regional va passar a denominar-se Tercera Catalana i l’Alhambra va quedar instal·lat a la zona mitjana-baixa de la classificació.
– Datsima (Amistad)
La primera participació del Datsima —que al web apareixia com a Amistad— a Segona Regional es va produir la temporada 1987/88, en què va acabar tretzè.
L’equip va continuar a la categoria les temporades 1988/89, quan va ser setzè; 1989/90, quan va acabar catorzè; i 1990/91, ja amb el nom de La Amistad, quan va tornar a ser setzè.
La temporada 1991/92 va finalitzar dissetè i va perdre la categoria. Ja a Tercera Regional, va acabar novè la campanya 1992/93 i dotzè la 1993/94.
– Caza y Pesca
El Caza y Pesca va militar sempre a Tercera Regional. La primera referència registrada corresponia al grup 35 de la temporada 1990/91, en què va acabar setè.
Posteriorment va participar a les temporades 1991/92, amb una dotzena posició; 1992/93, quan va ser sisè; i 1993/94, quan va signar la seva millor classificació amb un tercer lloc.
La temporada 1994/95 va acabar dissetè i últim. A continuació va ser tretzè la 1995/96, dotzè la 1996/97 i vuitè la 1997/98.
La seva última participació registrada va arribar la temporada 1998/99, en què va finalitzar onzè.
– Bar Durante
El Bar Durante va aparèixer a Segona Regional la temporada 1988/89, en què va acabar quinzè. La temporada següent, la 1989/90, va ser dissetè i va perdre la categoria.
– Fonda Suiza
La primera referència de la Fonda Suiza corresponia al grup 35 de Tercera Regional —Terres de l’Ebre— la temporada 1990/91, quan va acabar en segona posició.
La temporada 1991/92 va competir a Segona Regional, però va finalitzar divuitena i última, fet que va comportar el descens.
– San Bernardo
Un altre dels bars referenciats va ser el San Bernardo. Segons les dades disponibles, la temporada 1999/2000 va competir a Tercera Regional i va acabar tretzè.