Gabriel Janer Manila és catedràtic d’Antropologia i un escriptor potent que ha sabut rastrejar com ningú les essències de la seva terra, Mallorca. Tot i que sovint fa broma dient que se’l coneix com a pare de la Maria de la Pau Janer, el cert és que la seva carrera literària és d’una solidesa i d’una profunditat sense escletxes. Afable i bon conversador, és també un d’aquells escriptors «d’abans», polièdric, vital i savi, que cal seguir i descobrir amb constància i detall.
Nom i cognoms.
Gabriel Janer Manila.
Data i lloc de naixement.
Algaida (Mallorca), 1 de novembre de 1940.
Com vas arribar al món editorial?
Vaig arribar-hi gairebé per atzar. L’any 1967 vaig guanyar el premi Ciutat de Palma de novel·la amb ‘L’abisme’, i això feu que l’editorial Moll s’interessàs per la publicació del llibre. Hagué de passar per la Censura franquista i en prohibiren alguns fragments.
Quin va ser el teu primer llibre?
Fou aquest que acab de citar: ‘L’abisme’, una novel·la breu que vaig escriure als vint i pocs anys.
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Desconeixia la meva pròpia tradició literària, i això feu que la base dels meus relats fos l’oralitat. Havia après de narrar bones històries per mitjà dels bons narradors orals que m’envoltaren: històries familiars, anècdotes de la vida del poble, facècies col·lectives; també, quasi en secret, drames terribles de la Guerra Civil. Em vaig posar a escriure perquè sentia la necessitat d’escapar-me dels horrors de la Postguerra, de l’eufòria victoriosa i guerrera dels vencedors, dels plors que vaig veure al meu entorn.
Va ser complicat publicar-lo?
No ho va ser.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptor/a?
N’hi ha hagut molts. Els més feliços, aquells que arribaven com a conseqüència de l’escriptura: el goig d’imaginar personatges i històries, de confegir-los i jugar amb ells fins a l’extenuació. Amb l’aparició de cada un dels meus llibres, he fet una festa.
On t’agradaria arribar?
Enlloc. No es tracta d’arribar.
Creus que podries definir el teu estil literari?
No sabria fer-ho. Però diria que la meva manera d’escriure és acurada, amb una immensa passió per les paraules que diuen, conten, expressen sentiments i mostren els dolors dels homes i les dones, també les il·lusions de viure, el goig de pensar que aconseguiràs un instant de felicitat.
Quin és el teu procés d’escriptura?
He començat sempre per una petita, minúscula cèl·lula inicial. Llavors he treballat durant anys tot el que es podia extreure d’aquella cèl·lula; he inventat personatges, amors i desamors, passions i desencisos. Amb aquell bagatge, m’he posat a escriure. Llavors, la primera frase és crucial, perquè marcarà l’atmosfera de tot el relat.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
Segurament que sí. A vegades, abans d’escriure, he escoltat les músiques que podien ajudar-me. Quan escrivia a mà, m’agrada fer-ho en quaderns especials, comprats en un viatge, en una papereria perduda en un racó de món.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
No m’he posat mai reptes. M’agrada escriure i manejar l’idioma fins a extreure’n tota l’expressivitat de què sóc capaç.
Quants llibres has publicat?
No en sé el compte. Més de cent, crec.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Molts escriptors han marcat el meu itinerari. He gaudit molt amb la lectura i, cada cert temps, puc canviar de referents. Però n’hi ha que sempre són al meu pòsit: Homer, Èsquil, Joanot Martorell, Miguel de Cervantes…, fins a Joyce, Thomas Mann, F. Kafka, Ch. Dickens, Dostoievski, V. Wolf, A. Camus, Italo Calvino, García Márquez, Michel Tournier, Llorenç Villalonga, Passolini… I molts d’altres. Molts.
I algun de contemporani?
Carme Riera, Guillem Frontera, Sebastià Alzamora.
El millor avantatge de la teva feina?
La possibilitat de crear ficcions, d’inventar històries i contar mentides.
El pitjor inconvenient?
Els trastorns que em procurà la censura franquista, el procés que em va fer el Tribunal d’Ordre Públic per ‘L’agonia dels salzes’, l’any 1974.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
Pens que no he arribat a escriure la novel·la que hauria volgut. Sempre quedarà per fer.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
M’ho he passat bé amb l’escriptura. I a tots els meus llibres hi ha fragments que m’enamoren.
Quin llibre estàs llegint?
Ara mateix he rellegit ‘El Quadern Gris’ de Josep Pla.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Sí, llegesc tots els dies.
Recomana un llibre.
‘Les ciutats invisibles’, d’Italo Calvino.
Recomana un llibre teu.
Recomanaria els meus tres volums de Memòries, editats per Proa: ‘Ha nevat sobre Yestarday’, ‘Amor, no estàs fatigat’ i ‘Lungomare’.
Quin llibre no escriuries mai?
Suposo que tots els que no he escrit.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
Què vol dir, de més èxit? Els meus èxits han estat sempre modests.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘Galeria de solituds’, Edit. Moll, 2025.
Què en destacaries?
El sarcasme, la força grotesca, l’esperpent. És una visió esperpèntica i burlesca de la Mallorca del segle XX. Un gran disbarat.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
En tinc algunes, d’anècdotes. Ara tinc present el que em succeí tot just després de publicar la meva primera novel·la. Era per Sant Jordi de fa molts d’anys. Vingué un senyor, comprà el llibre i em va demanar que l’hi dedicàs. Ho vaig fer. Llavors em va dir que, últimament, s’havia aficionat a llegir novel·les, perquè era la cosa que més l’ajudava a dormir-se totes les nits. Jo era molt innocent, llavors. Li vaig dir que jo l’havia escrit aquella novel·la que acabava de comprar, justament, per llevar la son.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Després de publicar el meu tercer volum de memòries, vaig començar un dietari. Hi escric, però no tots els dies.