Gemma Gorga és fonamentalment poeta, però té publicada una obra sòlida que abasta la traducció, l’assaig i els estudis literaris. Ha guanyat premis com el Cadaqués a Rosa Leveroni, el Miquel de Palol o el Gorgos i la seva poesia s’interroga sobre les essències de la vida, els pas del temps o la memòria, sense perdre mai ni la solidesa, ni la profunditat, ni l’amor pel detall.
Nom i cognoms.
Gemma Gorga López.
Data i lloc de naixement.
10 de juny de 1968, Barcelona.
Com vas arribar al món editorial?
Quan vaig enllestir el meu primer llibre, vaig buscar un premi literari que inclogués la publicació. No buscava dotació econòmica, sinó publicació.
Quin va ser el teu primer llibre?
‘Ocellania’ (Parsifal, 1997).
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Des de sempre que escric poemes. Per tant, no va ser una decisió deliberada, sinó una evolució natural. Sí que recordo el moment epifànic, poc abans de donar-li forma definitiva, d’estar asseguda al sofà i tenir la certesa absoluta que volia dedicar la meva vida a la poesia.
Va ser complicat publicar-lo?
Gens ni mica, gràcies al premi.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptor/a?
Recordo el dia que tornava en metro amb els meus 10 exemplars d»Ocellania’ acabats de sortir de la impremta. Els estrenyia contra el pit i no podia parar de somriure.
On t’agradaria arribar?
No m’ho plantejo. L’ambició pot espatllar la vocació més ferma.
Creus que podries definir el teu estil literari?
No m’agrada pensar-hi, no sigui que un excés de reflexió ofegui l’espontaneïtat de la creació.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Primer la idea, l’espurna, el toc. A partir d’aquí, hores de feina, provatures, fracassos i potser algun encert.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
M’agrada crear un entorn de silenci, de concentració i de bellesa. Això significa llibres, llibretes i diccionaris a tocar de mà. Una tassa de bon te. I una finestra amb vistes. Si tot això falla, però, escric igualment.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
Moltíssims: més transparència, més senzillesa, més profunditat, més tot. Perquè l’escriptura és eterna, i nosaltres eterns aprenents.
Quants llibres has publicat?
Set de poesia, tres d’assaig i quatre de traduccions d’altres poetes. Deixo de banda les publicacions acadèmiques que tenen a veure amb la meva feina com a professora de literatura.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Sant Joan de la Creu.
I algun de contemporani?
Maria Mercè Marçal.
El millor avantatge de la teva feina?
Que no és la meva feina (les garrofes me les guanyo fent de professora). Això em dona una gran llibertat a l’hora de decidir quan escric o què escric.
El pitjor inconvenient?
Que cal una certa disciplina i força de voluntat perquè l’altra «feina» (la que em dona les garrofes) no ho engoleixi tot.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
Posats a triar, ‘El quartet d’Alexandria’.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
Curiosament, no és un de poesia, sinó un assaig en prosa: ‘Hi ha un país on la boira’.
Quin llibre estàs llegint?
‘El último de mis tíos’, de Linda Pastan.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Sempre. Forma part de la gimnàstica i l’escalfament previ a l’escriptura. A més, la lectura m’ajuda a desencallar algun bloqueig que es pugui presentar.
Recomana un llibre.
El ‘Quixot’. Fa més de vint anys que l’explico a classe i encara no me n’he cansat.
Recomana un llibre teu.
Dependrà molt de qui m’ho demani: la recomanació universal no funciona.
Quin llibre no escriuries mai?
Aquell que no sorgís d’una necessitat interior.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
‘Llibre dels minuts’: s’ha traduït a l’anglès, al francès i al castellà. I, recentment, l’editorial Stonberg n’ha fet una reedició. Tot plegat m’ha sorprès.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
La traducció d’un poeta indi que m’entusiasma: ‘Kala Ghoda’, d’Arun Kolatkar.
Què en destacaries?
Que va a contracorrent dels nostres temps apressats: el poeta s’asseu durant vint anys rere una finestra, observa i escriu. I, a més, ho fa amb una tendresa infinita.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
Fa molts anys, quan jo començava a treure el nas en el món literari, en Jordi Pàmies em va preguntar si el meu nom era un pseudònim, perquè li cridava l’atenció que contingués la idea de pedra («gemma») i de lloc profund per on corre l’aigua («gorg»). No se m’havia acudit mai!
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Estic escrivint un assaig en prosa que tancarà la trilogia formada per ‘Indi visible’ i ‘Hi ha un país on la boira’. Tots tres tenen a veure amb l’espai, el desplaçament i l’escriptura.