Gemma Pasqual i Escrivà és una de les escriptores de novel·les juvenils més populars de casa nostra, tot i que també conrea amb èxit altres gèneres sense deixar mai de banda una mirada feminista i un fort compromís social. Al seu currículum hi té premis importants i un que segurament és el que més persegueixen i aprecien tots els escriptors, el favor incondicional dels lectors, ja que algunes de les seves novel·les s’han convertit en espectaculars èxits de vendes i han captivat diverses generacions de joves.
Nom i cognoms.
Gemma Pasqual i Escrivà.
Data i lloc de naixement.
19 d’octubre de 1967, a Almoines, la Safor.
Com vas arribar al món editorial?
Vaig arribar al món editorial de la mà del meu marit, en Guillem, que col·laborava amb Voramar/Santillana a València. Aquell vincle em va facilitar els primers contactes amb el sector.
Quin va ser el teu primer llibre?
‘Una setmana tirant de rock’, 1998 (Jollibre).
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
La idea va sorgir quan va néixer el meu fill. A les nits, quan no podia dormir, m’inventava una història sobre un noi de catorze anys que volia anar a un concert d’Els Pets, però els pares no el deixaven anar-hi perquè havia suspès català. Al principi no tenia la intenció d’escriure una novel·la: era simplement una història que m’ajudava a mantenir la ment ocupada.
Va ser complicat publicar-lo?
No. De fet, jo no tenia cap intenció de publicar-lo. Va ser el meu marit qui em va dir que estava molt bé, que havia escrit una novel·la juvenil, i qui el va dur a Alfaguara/Voramar. I va passar el que no passa mai: me’l van publicar.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptora?
Al llarg de gairebé trenta anys he viscut molts moments feliços: el primer premi Samaruc, per ‘Marina’; el premi Barcanova, per ‘Llàgrimes sobre Bagdad’; i l’alegria de cada publicació, de les presentacions i del contacte amb els lectors. Però els més especials són els que he compartit amb les dones protagonistes de ‘Torturades’ (Comanegra, 2023), recorrent el territori per denunciar les tortures amb biaix de gènere a la comissaria de Via Laietana de Barcelona. Acompanyar-les, compartir la seva força i contribuir a fer sentir els seus testimonis ha estat una de les experiències més valuoses que m’ha donat l’escriptura.
On t’agradaria arribar?
Soc una escriptora professional i visc d’escriure, i això ja és una gran fita. Però m’agrada continuar avançant i arribar a nous lectors. Em fa molta il·lusió veure traduït al rus, amb el text en alfabet ciríl·lic, ‘Drames i likes a l’institut’, el primer llibre de la sèrie ‘Secrets’, publicada per Bromera. Altres obres meves també han arribat a Itàlia i a Sud-amèrica. Saber que les històries que escric en català connecten amb persones de llengües i cultures diferents és una de les grans satisfaccions d’aquest ofici.
Creus que podries definir el teu estil literari?
La meva narrativa incorpora una mirada feminista i un compromís amb els temes socials, a través de personatges i conflictes que conviden el lector a reflexionar.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Soc una escriptora de mètode. Parteixo d’una idea i, abans de començar a escriure, elaboro un dossier amb documentació, fotografies i localitzacions. Hi construeixo els personatges, desenvolupo la trama i organitzo les escenes i els capítols. De vegades, aquest dossier té més pàgines que el llibre. Necessito saber cap a on va la història i tenir clar el final: només quan ho tinc tot ben pensat començo a escriure.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
La veritat és que no tinc cap mania ni cap ritual especial.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
Cada llibre i cada projecte són un repte: sempre hi ha alguna cosa nova per explorar i aprendre. Però una fita que m’agradaria assolir és publicar en el mercat anglosaxó. Em faria molta il·lusió veure les meves històries traduïdes a l’anglès i arribar a nous lectors, ampliant el recorregut internacional de la meva obra.
Quants llibres has publicat?
He publicat més d’una trentena de llibres, principalment de literatura infantil i juvenil, però també narrativa per a adults, relats, teatre i assaig.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Molts! Ausiàs March, Mercè Rodoreda, Víctor Català, Montserrat Roig, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Són referents que m’acompanyen com a lectora i com a escriptora. Rodoreda, Víctor Català i Roig són especialment importants en la meva narrativa; de Fuster m’interessa el pensament crític i el compromís, i amb Estellés tinc un vincle literari molt especial, que he traslladat a alguns dels meus llibres.
I algun de contemporani?
També molts! Isabel-Clara Simó, Maria Antònia Oliver, Maria Barbal, Margarida Aritzeta i Jaume Cabré, entre d’altres. Són veus molt diverses que m’interessen per la seva manera de construir personatges, explicar el món i explorar les possibilitats de la llengua. Llegir-los és un plaer i una manera de continuar aprenent l’ofici.
El millor avantatge de la teva feina?
El millor és que escriure em permet aprendre constantment, explorar altres realitats i viure moltes vides a través dels personatges. També em dona l’oportunitat de conèixer persones i compartir experiències que m’enriqueixen. I el contacte amb els lectors completa aquest procés: descobrir què els ha fet sentir o pensar una història és una de les grans satisfaccions de l’ofici.
El pitjor inconvenient?
Els molts quilòmetres i les nits fora de casa. Les presentacions i les trobades amb els lectors em donen moltes alegries, però els desplaçaments són la part més feixuga de la feina.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
‘Els catalans als camps nazis’, de Montserrat Roig, publicat el 1977. És una obra fonamental que recupera, a través dels testimonis dels supervivents, l’experiència dels deportats republicans catalans. N’admiro el rigor de la investigació i la capacitat de preservar la memòria de les víctimes. Representa una manera d’entendre l’escriptura amb la qual m’identifico: com un compromís contra l’oblit.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
Tots! Però, si n’he de triar un, em quedo amb ‘La puta i la santa’ (Comanegra, 2024), un llibre que ha tingut molt bona acollida. L’he escrit a foc lent, al llarg d’anys, i hi he pogut aprofundir en temes que em preocupen especialment: la llibertat de les dones, la violència masclista i la solidaritat entre generacions. A través de dues protagonistes separades per un segle, he volgut explicar com les dones resisteixen i reconstrueixen les seves vides.
Quin llibre estàs llegint?
Estic llegint ‘Abisme’, de Francesc Viadel (Vincle, 2025), i m’està agradant molt. És una novel·la que combina l’humor negre amb una mirada crítica sobre la precarietat i la fragilitat humana. A través de la història d’un periodista que veu trontollar la seva vida, ens convida a reflexionar sobre com podem perdre allò que donàvem per segur i sobre la indiferència amb què sovint contemplem les dificultats dels altres.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Sí, llegir forma part del meu procés d’escriptura. Sobretot llegeixo llibres relacionats amb el projecte que tinc entre mans: em serveixen per documentar-me, trobar inspiració i explorar altres maneres de narrar. De vegades, també m’ajuden a identificar què no vull fer i a definir millor el camí de la meva història.
Recomana un llibre.
Recomano ‘Júlia’, d’Isabel-Clara Simó, tant perquè l’autora era una gran amiga meva i un referent com perquè la novel·la em va marcar molt. Té una protagonista memorable que lluita per decidir el seu futur en una societat marcada per les desigualtats de classe i de gènere.
Recomana un llibre teu.
Els meus llibres els recomano tots: m’agrada que el lector remeni i triï el que més li agradi. Però, si n’he de triar un, recomano ‘La puta i la santa’ (Comanegra, 2024). A través de dues dones separades per un segle, hi exploro la llibertat, la violència masclista i la solidaritat entre generacions. És una història de resistència i de reconstrucció que reivindica el dret de les dones a decidir sobre les seves vides.
Quin llibre no escriuries mai?
No escriuria mai un llibre que anés en contra de les meves conviccions, de la meva manera de pensar i de ser. Per a mi, escriure és també una manera de mirar el món i de fer reflexionar; per això, necessito ser fidel als valors que defenso.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
En tinc uns quants. ‘Marina’ (Alfaguara/Voramar, 2001) és el meu llibre de llarg recorregut: fa més de vint anys que es publica i continua trobant nous lectors. La sèrie ‘Xènia’, que comença amb ‘Xènia, tens un WhatsApp’ (Barcanova, 2014), és el meu gran èxit de vendes, amb centenars de milers d’exemplars venuts. També destacaria ‘Torturades’ (Comanegra, 2023), que recull els testimonis de vint-i-dues dones que van patir tortures a la comissaria de Via Laietana entre el 1941 i el 2019.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘La vida és allò que passa mentre esperes un match’ (Columna, 2026). És una novel·la per a adults ambientada al Poble-sec de Barcelona. La protagonista, la Martina, regenta una granja amenaçada per l’especulació i s’endinsa en el món de les aplicacions de cites.
Què en destacaries?
Sobretot, l’humor. Després de ‘Torturades’ i ‘La puta i la santa’, tenia ganes de riure i de fer riure. És una novel·la que reivindica el dret de les dones a gaudir, a equivocar-se i a tornar a començar, sense renunciar a la mirada crítica sobre la realitat.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
En recordo una de quan vaig guanyar el meu primer premi, el Samaruc, l’any 2002. És un guardó que l’associació de bibliotecaris valencians concedeix a llibres ja publicats. El vaig guanyar amb ‘Marina’, la meva segona novel·la. Quan em van trucar per comunicar-m’ho, vaig penjar perquè em pensava que em volien vendre alguna cosa! Van haver d’insistir: no m’ho creia, i vaig passar molta vergonya. Aquell reconeixement va ser un impuls molt important per continuar escrivint. Ara ja tinc quatre Samarucs, i són premis que valoro molt perquè venen dels bibliotecaris, que coneixen tan bé els llibres i els lectors.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Estic enllestint ‘Vigila el que desitges’, que tancarà la trilogia ‘Secrets’, de Bromera, després de ‘Drames i likes a l’institut’ i ‘Cicatrius invisibles’. Aquesta vegada, l’Aloma i els seus amics viuran una aventura d’estiu al voltant d’un palau abandonat i d’una pedra que, segons la llegenda, concedeix desitjos. Però cada desig tindrà conseqüències inesperades. Hi haurà més fantasia, sense perdre l’humor, els embolics i les emocions de la sèrie.