Just en aquests temps progressistes, pot resultar irritant haver de recórrer al pensament d’algú que, des d’una perspectiva elitista sobre la societat, no creia que fos completament inútil per contribuir a la solució dels problemes polítics allunyar-se’n per alguns moments situant-los en una perspectiva històrica. Així se cita Ortega y Gasset, a qui s’atribuïa la idea que “en aquesta virtual llunyania semblen els fets aclarir-se per si mateixos i adoptar espontàniament la postura en què millor es revela la seva profunda realitat”. No hauria proposat a l’amable lector acudir al filòsof madrileny si no fos perquè, rellegint un capítol de la ‘Història de la Filosofia Espanyola’ de José Luis Abellán sobre la “Decadència Espanyola”, m’hauria topat amb una tesi que semblaria estar sorgint a conseqüència de tot l’actual marasme en la vida política espanyola que, apartant-nos del context estrictament mèdic, han causat els desastres ferroviaris recents.
No és que Espanya pateixi una decadència a conseqüència de les fallades de la nostra infraestructura ferroviària d’alta, mitjana o cap velocitat, “sinó que manca de salut des de la invasió dels gots, és a dir, que pateix una insuficiència ‘constitutiva’, caracteritzada per l’absència o escassetat de minories directives capaces d’actuar sobre la massa del poble, i alhora la indocilitat d’aquesta massa per ser dirigida, cosa que produeix la invertebració històrica de la nació espanyola”. Així ho copiava en l’obra esmentada José Luis Abellán en examinar la postura d’altres pensadors que han negat que existeixi una decadència de la història espanyola. Així, doncs, aquesta invertebració no s’expressa en la idea radical d’una aparent decadència que ens situaria per sota de la grandesa dels “camins de ferro” francesos o dels trens alemanys, sinó que es manifesta en la “debilitat de les institucions, la manca de civisme, l’anarquia de les converses i, sobretot, el fenomen que Ortega anomena ‘particularisme’: predomini de les parts sobre el tot en la vida nacional (els cossos, les regions, les institucions, etc., es posen per damunt de l’interès nacional)”.
La col·lisió, per tant, sembla inevitable. El desconcert que ha causat, i que encara està causant, el punt succeït amb la xarxa de rodalies a Catalunya no és sinó un model paradigmàtic d’aquest particularisme al qual es referia Ortega, així ho entén qui subscriu, des del moment en què la xarxa de l’AVE s’ha d’encarrilar a les estacions de les províncies catalanes. Són dues velocitats diferents que en tot cas oposen la grandesa enyorada de l’“Alta Velocitat Espanyola” contra la decadència de les «Rodalies», que situa davant nostre una realitat colpidora, però que ha envellit la “modernitat” nascuda de Barcelona ’92. Sens dubte cal extirpar els defectes que comporta aquest “particularisme” i que es fan carn en la pobresa de visió, o “pre-visió” potser en els casos que ens ocupen aquí, dels nostres governants, dels quals bé podríem pensar que vam triar malament en el seu dia.
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.