Després d’uns mesos d’estira-i-arronsa entre el PS-PSOE i ERC en relació amb els pressupostos —que fins i tot varen haver de ser retirats del Parlament un cop presentats pel govern de Salvador Illa—, arran del posicionament expressat pel partit republicà, segons el qual no estaven disposats a traspassar les seves línies vermelles —la recaptació íntegra de l’IRPF i un finançament singular per a Catalunya—, finalment hi ha una bona notícia. Sempre és positiu que un govern pugui comptar amb els recursos necessaris per aplicar les seves polítiques, i els pressupostos tindran els suports suficients per ser aprovats abans de l’estiu.
Ara bé, si resultava tan fàcil desprendre’s —o potser esborrar— aquelles línies vermelles que ERC presentava com una raó inevitable per no donar suport als socialistes en la tramitació dels pressupostos, per què no ho varen fer aleshores? Hom té la impressió que, vist el posicionament actual del senyor Junqueras quan explica l’acord assolit, una vegada més s’estava escenificant un guió ben preparat per fer veure que mantenien els seus compromisos davant dels votants. Cal recordar que Salvador Illa va ser investit president gràcies al pacte assumit amb Junqueras sobre la recaptació de l’IRPF i el finançament singular, quan l’objectiu real era, tal com s’ha evidenciat ara, trobar alguna excusa per donar suport, una vegada més, a l’actual govern.
Han trigat uns mesos, però finalment han descobert el desllorigador que necessitaven: la creació d’una xarxa ferroviària orbital. Resulta cridaner que Junqueras presenti ara aquesta proposta quan es tracta d’un projecte que ja va ser aprovat pel govern tripartit de Pasqual Maragall en el Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya 2006-2026. Aquella proposta es plantejava com a alternativa al projecte impulsat anteriorment pel govern de Jordi Pujol, que defensava una línia de metro/FGC fins a Castelldefels. Curiosament, és ara l’alcalde socialista Jaume Collboni qui reclama aquest metro per a la «Barcelona dels cinc milions», mentre ERC defensa el tren orbital.
Per tant, si en vint anys, malgrat tenir un projecte aprovat i formar part del govern, ERC no va impulsar aquesta infraestructura, per quina raó hauríem de pensar que ara sí que es farà, quan només actuen com a suport parlamentari i es planteja un horitzó temporal fins al 2040? Si l’argument és que el govern de Pedro Sánchez hi donarà suport, millor que no ho diguin: no facin créixer encara més la confusió o el malestar ciutadà. I tot això sense tenir en compte la situació actual de Rodalies a Catalunya, marcada per problemes diaris derivats de la manca d’inversió i finançament, fet que encara dificulta més veure una mínima viabilitat en aquest projecte ferroviari orbital.
Certament, se’ns presenta aquest canvi com una qüestió tan important que obliga a oblidar la recaptació de l’IRPF, el finançament singular i fins i tot, si cal —tal com ha apuntat el secretari general adjunt d’ERC, Oriol López—, a deixar de banda un posicionament estrictament català al Congrés per donar suport a una candidatura d’àmbit estatal encapçalada per la figura emergent de Gabriel Rufián, fet que recorda el Partit Reformista Democràtic impulsat per Miquel Roca l’any 1984.
Realment creu ERC que els seus votants poden ser dirigits o induïts segons els interessos dels seus dirigents sense que aquests mateixos votants es facin preguntes? O potser pensen que, amb discursos llargs en alguns casos i abraonats en d’altres, convenceran la seva militància —i els votants en general—, malgrat que ja es comença a percebre una certa incomoditat o rebuig envers aquests posicionaments?
Caldria, pel bé de la democràcia, que els polítics comencessin a explicar els veritables objectius que els porten a adoptar determinades posicions. D’aquesta manera, la ciutadania coneixeria en tot moment la realitat i les motivacions d’aquestes actuacions, evitant confusions i malentesos i, sobretot, millorant la qualitat democràtica. Si aquesta sembla una posició desitjable —i costa pensar que algú pugui estar en contra de dir la veritat—, la pregunta inevitable és: per què no es fa? Potser perquè aquests objectius no serien ben entesos pels votants.
Si s’obliden les línies vermelles, si es busquen arguments per continuar donant suport al govern de Salvador Illa i si les propostes presentades semblen gairebé utòpiques, vista la manca de compliment d’altres compromisos, per què ho fan? Una anàlisi ràpida —i, per tant, sempre arriscada— ens porta a considerar diverses possibles raons. N’hi ha una de bàsica: a cap partit, excepte a l’extrema dreta i, en part, al PP, no li interessen actualment unes noves eleccions. Els motius són diferents en cada cas. Als Comuns, les enquestes els pronostiquen una davallada de suport, i per això necessiten mantenir l’actual escenari. Junts, tot i tenir poca capacitat d’incidència sobre el govern, es troba en un moment de redefinició estratègica i necessita temps. I queda ERC, que és realment qui té la clau per sostenir aquesta legislatura.
Es podrien exposar altres raons, semblants a les dels Comuns o Junts, però hi ha un factor especialment rellevant: la no aplicació encara de la llei d’amnistia, fet que impedeix a Oriol Junqueras poder ser candidat a la Generalitat. Aquesta motivació, tan personal com decisiva —i que membres del mateix partit admeten en privat—, sembla ser la que està condicionant bona part de la política catalana actual.
Tothom té dret a perseguir els seus somnis i a lluitar pels seus objectius. Però cal mentir? Cal confondre la ciutadania? I, en definitiva, s’han d’anteposar interessos personals al bé comú? El president Tarradellas afirmava que «en política es pot fer tot, menys el ridícul», i aquesta és una línia molt fina que es pot acabar traspassant.
Joan Bermúdez és advocat i politòleg.