He de confessar que no m’ha interessat mai gaire, però això que està passant al si de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist és espectacular, en el sentit que del serial que vivim se’n podria fer un espectacle, que probablement contindria escenes que farien riure, més que no pas plorar. Alguns dels protagonistes estan tan immersos en la trama, que no veuen que, vist des de fora, estan fent el ridícul davant els ulls de tothom.
Sempre he observat això de la Sang com una mena d’institució on conviuen gent de bona fe amb gent amb una vanitat desmesurada que, de tan forts que són els cops de colze que donen, fa que els de bona fe s’apartin i que el necessari procés de renovació d’una tradició com la Setmana Santa de Reus quedi aparcat des de fa dècades, i així els va.
Canvis de pany, octavetes anònimes, denúncies… La llista de despropòsits comença a ser llarga, i que la línia de defensa dels díscols sigui queixar-se del fet que l’arquebisbat faci públics els noms d’uns càrrecs que són de domini públic en nom de la Llei de Protecció de Dades ja diu molt dels arguments que tenen.
Les tradicions i la seva gestió s’han d’adaptar als canvis. I ja fa anys, si no dècades, que, a més de la Sang, hi ha altres actors implicats en la Setmana Santa de Reus, aixoplugats sota el paraigua de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa, de la que la Sang en va voler sortir, i d’aquí una part del conflicte. A l’arquebisbe, a qui ja li havia sortit un problema similar a la Sang de Tarragona, no li cauen els anells i aplica el seu criteri, en una institució on la jerarquia està molt clara i ben travada per les lleis que governen l’Església institucional. Es fa difícil imaginar, per exemple, que l’Església accepti que aquestes entitats facin seva la titularitat del temple que gestionen. D’aquí ve el joc de les claus i els serrallers d’aquestes últimes setmanes.
Els díscols sempre poden emular Enric VIII d’Anglaterra, que quan va veure que l’Església de Roma no acceptava els seus divorcis, va engegar-la a dida i va crear una església pròpia, l’anglicana, i així fins avui. O poden treballar per aconseguir fer amb la Setmana Santa el que s’ha fet amb les iniciatives culturals (la majoria): passar-les de la societat civil a l’òrbita municipal. Al cap i a la fi, la Setmana Santa també s’ha convertit en un producte turístic d’interès per a tota la ciutat i, per tant, l’Ajuntament hi pot tenir alguna cosa a dir en nom de l’interès públic.
Ironies a banda, el problema és que hi ha diferents maneres de viure la fe els qui en tenen, i molta de la gent d’església viu astorada la controvèrsia i s’adona que s’està fent el ridícul. En aquesta Fira de les vanitats els qui hi són ja fa temps que han perdut el nord.