Les últimes festes de Reus haurien d’haver estat un motiu d’alegria i convivència, però el que hem viscut deixa una sensació amarga. Visc a prop de la plaça de la Llibertat, i aquest any el meu portal es va convertir en un orinal públic. Vòmits, crits, insults i joves que van confondre la nit amb un espai sense normes ni respecte.
I el més greu no es va quedar aquí. Aquest 29 d’octubre, en un camp de futbol de Reus, quinze o setze nois van agredir un jove de 16 anys que simplement estava veient el partit amb els seus companys. Sense provocació, sense diàleg, sense temps per mediar. Això és violència, i l’estem normalitzant. Intimidar, humiliar o pegar sembla haver-se convertit en part del paisatge.
Ens estem acostumant a la por i a l’agressió com a forma d’expressió. On han quedat l’empatia, l’autocontrol i el respecte que ens distingien com a societat? Segons la UNESCO, més del 30 % dels estudiants del món ha patit assetjament escolar. A Espanya, un de cada sis nens pateix bullying amb freqüència, segons Save the Children. Són dades que haurien d’estremir-nos.
No podem continuar mirant cap a un altre costat. La violència juvenil és reflex d’una crisi ètica i emocional. Pares, mares, educadors i autoritats hem d’assumir la nostra part. No es tracta de controlar, sinó d’acompanyar, de posar límits amb amor i d’ensenyar que la veritable llibertat només existeix amb responsabilitat.
Reus no mereix ser recordada per la violència, sinó per la convivència. Les institucions han de reforçar els programes de mediació i educació emocional. I nosaltres, com a societat, hem de recuperar la paraula, el diàleg i l’exemple.
Perquè sí, cal divertir-se, celebrar i gaudir. Però la llibertat sense respecte no és llibertat: és llibertinatge. I no volem que aquesta sigui l’herència que deixem als nostres fills.
«La veritable llibertat neix del respecte. Educar és ensenyar límits amb amor».