Reusdigital.cat no falta a la seva cita amb els lectors per oferir-vos, un cap de setmana, algunes joies culturals. Esperem que siguin del vostre gust i les feu córrer! I si us animeu a fer-ne alguna, de recomanació, comenteu a peu de pàgina el que considereu oportú.
Marc Busquets recomana "Screamadelica", de Primal Scream
Vaig saber de Primal Scream l'estiu de 1994, quan la banda escocesa feia sonar els senzills de Give out but don't give up a les emissores de ràdio. Com que temes com Rocks o Jailbird em van atrapar sent un marrec, em vaig interessar per la trajectòria prèvia del grup. Va ser d'aquesta manera com vaig arribar al seu anterior treball discogràfic, l'avui imprescindible Screamadelica, de 1991.
Si bé els dos primers discos (Sonic flower groove, de 1987; i Primal Scream, de 1989) del conjunt de Bobby Gillespie no havien despertat l'interès del públic, aquest va entrar en una mena de depressió creativa de la qual va sortir gràcies a l'empenta d'Andy Weatheral. Un personatge únic, ja que feia de manobre i de periodista musical al mateix temps. A banda, gaudia de certa popularitat per un remix que va fer de World in motion, dels New order.
Weatheral va introduir Gillespie en la música house i el va influir en la concepció d'Screamadelica, un disc que analitzat ara és clau per entendre la reformulació del rock indie als anys 90. És un disc que ja llavors va ser revolucionari, que s'ha mantingut vigent després de més de 30 anys i que té en la fusió de rock, blues, gòspel i l'electrònica la clau del seu èxit.
En aquesta línia, Screamadelica s'ha elevat, a posteriori, com el testimoni sonor d'una generació, la del dance rock, que va albirar nous horitzons sonors. Loaded (amb la veu inclosa de Peter Fonda a Los ángeles del infierno, la pel·lícula de Roger Corman de 1966) i en especial Come together van desfermar l'eufòria i la bogeria al Regne Unit d'inicis dels 90, per la seva proposta ballable, i hedonística, però també per ser dues cançons capaces de trencar la barrera que fins llavors havia separat sempre l'electrònica i el rock.
Screamadelica recull l'herència de la psicodèlia i, com en el cas del house, que va fer evolucionar la música disco, va contribuir a empentar la cultura rock per fer-la entrar en les tendències del futur.
Estel Romeu recomana "Suposo que l'amor és això", de Ginestà
Fa tot just un mes exacte que els germans Serrasolsas van publicar el seu últim LP, Suposo que l’amor és això. A les portes de la primavera i amb el març encetat, la recomanació d’aquest divendres és un àlbum que pot descriure’s amb les paraules amor, flors i tendresa.
Ginestà, un dels grups revelació en la cançó-pop, ja havia seduït els seus oients amb el seu segon àlbum Ginestà l’any 2019 i amb Suposo que l’amor és això es consoliden en el panorama musical. Deixant enrere el toc més folk que els caracteritzava, en aquest àlbum s’endinsen de ple en el pop-indie, però mantenint la dolçor i l’essència.
Tot l’àlbum se centra en el concepte de l’amor i fa un viatge a través de totes les fases i moments que es viuen en una relació. Des de la primera cita, passant pel procés d’enamorar-se i fins a la ruptura: tot surt representat a Suposo que l’amor és això.
I és que hi ha una cançó per cada sentiment, per a cada moment i per a cada manera d’estimar. Submergint-nos en alguns dels temes veiem que a Ulls d’avellana s’explica una ruptura vista amb perspectiva, amb les ferides curades i d’una manera sana; a Ara és estiu cada desembre es parla de la passió i l’erotisme; i L’Eva i la Jana ens descobreix la història d’una parella de noies des que són adolescents fins que formen una família.
D’amor, a la música, se n’ha parlat de mil maneres diferents, però Ginestà ha estat capaç d’agafar el tema més universal i fer-ne un concepte actual i fresc. Suposo que l’amor és això és un homenatge a l’amor, a les cures i al sucre que, ben segur, serà una bona banda sonora per a aquesta primavera.
Marià Arbonès fa una crida a la pau amb de la cançó “People Have The Power”, de Patti Smith
La gent té el poder, o realment l'hauria de tenir per no deixar en mans de sàtrapes el rumb del món on vivim. La guerra a Ucraïna és un exemple més de com aquest sistema malalt alimenta els seus monstres mentre el poble pateix o mor. Aquest cap de setmana necessito compartir amb vosaltres una cançó que vagi en contra de les maleïdes guerres, en plural, ja que n'hi ha moltes que hi són i no les veiem. Per a l'ocasió, trio aquesta cançó, un himne a la democràcia i la pau de la cantant i poeta nord-americana Patti Smith en què diu: "El poble té el poder, el poder de somiar, de governar i d'arrancar el món als idiotes." Es titula People Have The Power, i és recurrent quan cal activar consciències per a bones causes.
People Have The Power va ser escrita l'any 1986 per Patti Smith i el seu marit, Fred "Sonic" Smith, que moriria el 1994. Es va publicar al seu cinquè àlbum, Dream of Life (1988). La parella la va compondre en una nit, mentre preparaven el sopar. Van escriure una cançó amb la qual volien recuperar l'esperit pacifista que s'havia viscut en les protestes de la guerra del Vietnam. Aquesta cançó de protesta també l'han cantat U2, R.E.M. o Bruce Springsteen.
La versió de People Have The Power que us presento està recollida en un acte a favor de la democràcia celebrat l'any 2019 a Nova York, on van convidar Patti Smith i Stewart Copeland, el bateria de The Police, juntament amb unes 200 persones més, per interpretar-la tots junts.
És molt difícil sintetitzar en poques paraules l'extensa vida artística i d'activista social de Patti Smith. Nascuda a Chicago el 1946, va gaudir dels moments de més fama durant els anys setanta, quan va esdevenir un dels majors exponents de la música punk-rock. El 1974 va crear la seva pròpia banda de música; el 1975 va publicar el primer àlbum, titulat Horses, en què fusionava el rock i la poesia, i des de llavors ha gravat una onzena d'àlbums més. Smith és coneguda per les seves lletres pròximes al moviment beat. En l'àmbit literari, cal destacar la història de la seva relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe, titulada Just Kids (Éramos unos niños, Lumen, 2010); The Coral Sea (El mar de Coral, Lumen, 2012), i Woolgathering (Tejiendo sueños, Lumen, 2014).
Resulta molt trist que, tants anys després, People Have The Power encara guardi sentit. Bon cap de setmana.