Com a persona interessada en el nostre passat i en les relacions amb els països d’Amèrica, m’atreveixo a proposar al benvolent lector una reflexió al respecte. Sense ser la d’un historiador la meva professió, crec, no obstant això, que la història, entesa com l’estudi crític del passat humà, mai no ha estat un bloc tancat ni un relat definitiu. És un camp en revisió permanent, on noves fonts, noves metodologies i noves sensibilitats permeten reinterpretar fets que crèiem ja fixats. Tanmateix, en molts contextos contemporanis s’observa una tendència a exigir que la història sigui «resolta», com si es tractarà d’un expedient pendent la conclusió del qual pogués tancar conflictes polítics actuals. Aquesta expectativa, encara que comprensible des del desig de claredat moral o de reparació simbòlica, resulta problemàtica quan es converteix en un instrument per orientar l’acció política present.
Una de les raons fonamentals per qüestionar aquesta necessitat de resolució és que la història no funciona com un tribunal definitiu. Els fets del passat són complexos, contradictoris i, en molts casos, impossibles de reconstruir amb absoluta certesa. Pretendre que la política actual es basa en una lectura unívoca del passat implica forçar la naturalesa mateixa del coneixement històric. La política requereix decisions pràctiques, orientades al futur, mentre que la història es dedica a comprendre processos, contextos i motivacions que poques vegades admeten conclusions simples. Confondre ambdós plans condueix a una instrumentalització del passat que empobreix tant el debat polític com la investigació històrica.
A més, la idea de «resoldre» la història sol implicar la recerca d’un relat oficial, una versió autoritzada que serveixi com a fonament identitari o moral. Però les societats democràtiques es caracteritzen precisament per la pluralitat de perspectives, per la convivència de memòries diverses i, de vegades, contradictòries. Imposar una narrativa única, encara que sigui amb la intenció de reparar injustícies o tancar ferides, pot acabar silenciant veus legítimes i reduint la complexitat del passat a un esquema simplificat. La història, per ser fecunda, necessita espai per al desacord, la revisió i el dubte.
Un altre aspecte rellevant és que la política no hauria de dependre de la resolució definitiva de debats històrics per avançar. Les societats poden —i han de— abordar problemes contemporanis sense exigir que el passat quedi completament aclarit. La justícia, la convivència i la construcció de projectes comuns no requereixen unanimitat sobre allò que va ocórrer, sinó acords sobre el que es vol fer ara. La memòria històrica pot ser una eina valuosa per comprendre el present, però no hauria de convertir-se en una condició prèvia per a l’acció política. En cas contrari, es corre el risc de quedar atrapats en discussions interminables que paralitzen la presa de decisions.
Finalment, acceptar que la història no necessita ser resolta amb finalitats polítiques no implica renunciar a la memòria, ni a la reparació, ni al reconeixement de les víctimes. Significa, més aviat, entendre que aquests processos han de construir-se des del respecte a la complexitat històrica i des de la pluralitat democràtica. La història pot il·luminar el present, però no ha de ser utilitzada com una arma llancívola ni com un manual d’instruccions per a la política. La seva funció és ajudar-nos a pensar, no dictar el que hem de fer.
En definitiva, la història no és un problema que hagi de resoldre’s, sinó un camp de reflexió que ha de mantenir-se obert. La política, per la seva banda, ha d’assumir la responsabilitat d’actuar en el present sense exigir al passat una claredat que mai no podrà oferir. Només així és possible construir societats que miren cap endavant sense deixar d’aprendre del que ja ha ocorregut.
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.