Fa pocs dies sembla que ha caigut un dels cordons sanitaris que fins ara impedien donar carta de naturalesa als partits d’extrema dreta, més concretament a Aliança Catalana. Això s’ha visualitzat amb la seva presentació —i fins i tot posada de llarg— davant de 250 empresaris, convocats pel despatx Cuatrecasas. De fet, ens agradi o no, l’extrema dreta ha vingut per quedar-se, i això ens porta a preguntar-nos com és possible que cada dia, si ens atenim a les enquestes, obtingui més suport no només a Catalunya, sinó arreu d’Europa, un continent que es considera eminentment democràtic.
S’ha estudiat molt i s’han publicat nombrosos treballs intentant explicar per què cada vegada més gent vota aquests partits. Hi ha molts factors, però n’hi ha un d’important —tot i que no l’únic— que ha facilitat aquesta evolució: la desaparició de la URSS l’any 1991 i la consegüent pèrdua del comunisme com a referent ideològic. Aquest fet ha tingut una incidència rellevant, encara que no directa, en el desenvolupament dels partits d’extrema dreta.
No es pot plantejar que la caiguda del mur de Berlín i la desaparició del món soviètic siguin l’única causa d’aquest fenomen. Tanmateix, cal valorar-ne la incidència dins d’un conjunt més ampli de factors. La desaparició d’aquell bloc va comportar també la pèrdua d’un referent alternatiu al capitalisme. Encara que fos d’una manera simbòlica i llunyana —fins i tot per a partits d’esquerra antisoviètics—, aquest referent funcionava com un horitzó ideològic. Amb la seva desaparició, el capitalisme liberal va quedar pràcticament com a únic model possible.
Aquest escenari coincideix amb altres factors rellevants: l’augment de la globalització, els processos de deslocalització industrial, la crisi financera del 2008 —de la qual encara s’arrosseguen conseqüències— i, més recentment, el paper de les xarxes socials, eina clau per a l’extrema dreta. Tot plegat ha contribuït a una debilitat ideològica de l’esquerra, fet que ha reduït la seva capacitat d’oferir respostes clares i visibles per a la ciutadania davant d’aquests nous reptes.
Aquest procés de desideologització que han patit en els darrers anys els partits de l’esquerra parlamentària ha generat un buit, no només polític sinó també emocional, entre els electors. En deixar de proposar canvis estructurals o d’explicar les causes de les desigualtats, els conflictes econòmics i de classe han passat a un segon pla, mentre que els conflictes culturals i identitaris han guanyat protagonisme —només cal observar determinades campanyes electorals recents. Aquest buit ha estat ocupat, en part, pels partits d’extrema dreta que han anat sorgint arreu.
A Catalunya, un fet no gaire habitual, conviuen dos partits d’aquest signe. Tot i que aparentment es diferencien per la dualitat “espanyolisme–catalanisme”, en realitat ofereixen discursos molt similars, basats en relats simples i en la identificació constant de culpables. Aquests acostumen a ser la immigració —especialment la procedent del nord d’Àfrica, com emfatitza Sílvia Orriols—, el feminisme (només cal veure les propostes de Vox), la Unió Europea o la globalització. Sempre hi ha un element comú: generar por i establir un vincle identitari i nostàlgic dels “d’aquí” envers els “nouvinguts”.
Si ens centrem en l’Estat espanyol, l’extrema dreta es visualitza amb Vox més tard que en altres països, com França. El seu ascens coincideix amb l’anomenada crisi del règim del 78, l’agreujament del conflicte territorial amb Catalunya i la incapacitat de la socialdemocràcia per donar una resposta efectiva a la crisi del 2008. És cert que emergeixen noves esquerres, però el pas del temps sembla confirmar el seu caràcter efímer: Podemos pràcticament ha desaparegut, i Sumar és situat per les enquestes en una posició residual.
El sorgiment d’Aliança Catalana és similar en aquest sentit: apareix quan una part de l’electorat no percep respostes clares al projecte d’independència, després del fracàs del Procés i de la posterior crisi institucional.
Cal tenir en compte que la política no és només gestió, com ha intentat transmetre l’actual govern de la Generalitat; també és relat i emoció. Quan l’esquerra no té arguments sòlids o renuncia a explicar les causes estructurals de la desigualtat per manca de referents ideològics, deixa un buit. Si sembla que no hi ha alternativa al liberalisme i al capitalisme, aquest espai és aprofitat per l’extrema dreta, que ofereix relats molt simples però emocionalment efectius: assenyala culpables clars i proposa respostes fàcils a problemes complexos, connectant amb sectors de la societat que se senten abandonats o amenaçats.
Certament, la caiguda del comunisme no ha provocat directament l’extrema dreta. Però el fet que els partits d’esquerra hagin perdut contingut ideològic —i, amb això, la capacitat d’oferir respostes i un horitzó de futur clar— facilita que aquests buits siguin ocupats pels “altres”. Uns missatges que, tot i dir ben poca cosa, tenen una gran capacitat d’incidir emocionalment en l’electorat.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.