Santiago Montobbio (Barcelona, 1966) és unes rara avis, un autor que no té por de publicar molt i fer-ho amb una perfecció captivadora. De fet, es podria dir que més que ser un poeta viu la poesia en pròpia pell i és capaç de transformar qualsevol activitat quotidiana en poesia. També manté una gran activitat com a articulista i assagista. Va publicar per primera vegada a Revista de Occidente l’any 1988 i un any més tard apareixia el primer llibre ‘Hospital de inocentes’. Després de quasi vint anys de silenci, va reprendre l’escriptura amb força gràcies a una intensa i extensa tetralogia formada per ‘La poesia es un fondo de agua marina’, ‘Los soles por las noches esparcidos’, ‘Hasta el final camina el canto’ i ‘Sobre el cielo imposible’. Després també ha publicat llibres com ‘La lucidez del alba desvelada’, ‘La Antigua luz de la poesía’, ‘Poesía en Roma’, ‘Nicaragua por dentro’ o ‘Vuelta a Roma’. Ara acaba d’editar a l’editorial Ònix, ‘La libertad de la poesia’.
Es tracta d’una obra d’alta intensitat on Montobbio marca una evolució singular i combina assaig i poesia en un volum de 721 pàgines per anar traçant un camí que, segons afirma la professora, poeta i hispanista brasilera Ester Abreu Vieira de Oliveira, es fonamenta en tres pilars bàsics, mare, poesia i natura. En aquesta línia de treball, alterna els poemes que, en certa manera ja són una mena de diari líric que expliquen vivències de cada dia, detalls, emocions o sensacions amb textos en prosa que responen fil per randa amb la concepció més clàssica que podríem tenir tots d’un diari personal. Tot arrenca el 19 de juliol del 2021 i, d’entrada el primer impacte és el redescobriment de la natura. Després d’haver portat la seva poesia per territoris força urbans, el seu pis, la ciutat de Barcelona, Venècia, aquí, en certa manera viu un redescobriment de la natura, una aproximació a la realitat de l’entorn natural, a tot el que hi troba i a totes les sensacions que li provoca: «LAS HOJAS DE LA HIGUERA, LA FORMA/de las hojas de la higuera –grandes,/como unes manos ofrecidas».
Per començar, la natura es combina amb l’essència poètica, amb la literatura, de fet, i d’aquesta manera, la natura es transforma en un llibre i el llibre s’acaba fent natura, una mena de tot global que Montobbio aprofita per a anar construint la seva poètica quotidiana. La notícia d’un incendi al diari, les passejades en companya de la seva mare i la relació intensa i càlida que hi manté, la nit, la lluna, el so de les campanes, tot és un passeig, un descobriment i, qui sap, fins i tot una festa íntima, el goig de viure i de gaudir dels petits i grans detalls que ofereix la vida.
D’habitud, la poesia de Santiago Montobbio és sempre feliç, càlida i propera, però en aquest cas, potser pel fet de bellugar-se entre horitzons profunds, lluminosos i alliberadors s’acaba convertit en goig, en ganes d’explorar aquesta realitat sòlida, però discreta que ens envolta. Moixons, plantes, sons, moments es conjuguen amb diferent intensitat per aixecar un univers on sembla que no hi tingui cabuda ni la malastruga ni els elements negatius o dissonants. ‘La libertad de la poesia’ és mirar-se el món amb un somriure, amb optimisme i com els poemes que sempre comencen i mai no s’aturen, la creativitat poètica del Santiago es posa, en aquest cas concret, al servei d’una mena de plaer quotidià, modest, sense estridències però essencialment plaent i gratificant. Convida a valorar la bellesa, aquella bella discreta, fora de la grandiloqüència, terrenal, propera i agradable i ho fa amb aquesta tonalitat poètica, que no sobresurt, però que hi és, transformant totes les emocions, totes les constatacions i tots els arguments en un fet poètic de primer ordre que, en aquest cas concret, ens recorda que la natura, que el retorn a la natura pot ser la salvació i que, sigui com sigui, la llibertat de la poesia és l’únic camí.