La troballa més immediata que obtenen els cercadors d’internet quan s’hi introdueix “rebentada de bicicleta” —a través de la IA, ni més ni menys— és: “una rebentada en una bicicleta passa quan la cambra d’aire de la roda falla sobtadament, causant que la coberta es desinfli o es trenqui. Per solucionar-ho, cal revisar la pressió de la coberta, buscar danys a la llanda o a la càmera, i, si cal, es pot reparar una esquerda a la coberta amb cinta americana o un tros de càmera vella fins que es pugui fer una reparació més permanent en un taller.”
Per l’edat de qui subscriu, encara recordo, de petit, quan la meva bicicleta acabada d’estrenar va patir la primera rebentada, allà pels anys seixanta, anant precisament per la carretera —pràcticament sense trànsit, aleshores— de Reus al Morell. Aleshores podíem, per cinc pessetes, reparar la rebentada en un dels nombrosos tallers de l’època, plens d’estris i aparells empolsegats en una mena de clínica mecànica atrotinada, amb l’olor de l’oli usat per a les motocicletes, propi dels productes de greixatge per a cadenes, engranatges, manillars, dinamos per a les llums macilentes i, en fi, llantes i càmeres de recanvi. El modest cost de la reparació tot just arribava per a un petit pedaç que servia per tapar el forat causat per un clau indiscret o una pedreta punxeguda que havia malmès el meu humil mitjà de locomoció per a l’esbarjo infantil.
Ens queda clar, per tant, que la germana del Tour de França i del Giro d’Itàlia, la nostra Vuelta, va patir diumenge passat una seriosa rebentada, una lamentable punxada, malgrat que, des dels meus tendres anys —quan vaig patir aquell contratemps ciclista— fins avui, la tecnologia ha desenvolupat rodes i pneumàtics pràcticament indemnes, és a dir, lliures de possibles danys que en èpoques pretèrites podien ocasionar xinxetes o cargols malintencionats sobre l’asfalt. Ara bé, la tecnologia també té, diguem-ne, els seus errors i, enguany, la rebentada ha estat massiva, lamentable, deixant bocabadats París i Roma. Madrid, ciutat víctima de la vergonya aliena, necessitarà trobar la manera de reparar el dany causat.
En un interessant estudi, el científic titular de l’Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC, Luis Miguel Miller Moya, intenta donar resposta, mitjançant experiments conductuals, a la qüestió de per què avui dia les persones estan més polaritzades per les seves afiliacions polítiques que per les seves identitats territorials, lingüístiques, ètniques o religioses. La seva principal hipòtesi és que les interaccions entre races, religions, gènere i altres divisions socials estan, segons indica la ressenya d’aquest estudi, “regulades i restringides per normes socials, si bé no existeixen pressions o sancions que evitin la discriminació i l’hostilitat envers els oponents polítics”. Com que, per a un profà en la matèria com qui subscriu aquest escrit, també resulta difícil comprendre el que ha succeït des d’un punt de vista de ciutadà corrent, dono suport al desig de Miller de voler “comprovar si aquesta absència de normes socials que regulin l’hostilitat entre rivals polítics constitueix una de les causes de la polarització política, un dels principals reptes de les societats democràtiques actuals”.
Potser aquesta reflexió pot ser l’inici de la recerca d’una reparació de la rebentada. Però ja no es tracta només de Madrid, sinó del conjunt de la ciutadania que fins diumenge se sentia orgullosa de la Vuelta.
Ricardo Mor és diplomàtic.