En una piulada del dia 28 de setembre, Lluís Llach deia: «Als partits els preocupa l’acord per una estratègia per la poca governança que els queda. Però són incapaços d’una estratègia de confrontació contra l’estat que mobilitzi la molta gent que hi està disposada. Són incapaços de capitalitzar totes les energies que l’independentisme estaria disposat a aportar envers la consecució de la república catalana.»
Doncs, sí. Ja fa temps que jo mateix exposo la meva impressió que, el que quan toca es veu al carrer, després no es veu reflectit on ha d’agafar forma política i efectiva. Aquest fet, històric i ara més evident, serveix per ridiculitzar el moviment pels que mai l’acceptaran i aprofiten qualsevol espurna per encendre el foc, o per lamentar-ho pels que se senten frustrats perquè veuen que, tot i que l’empresa és de molt difícil realització, en els moments decisius no es va decididament a una, per damunt de les diferències ideològiques, tot i segurament tenint un mateix fons.
El moviment popular d’una bona meitat de la ciutadania catalana, té uns anhels, legítims, i, mitjançant les urnes, els canalitza segons els programes electorals dels diferents partits. Si s’aconsegueix una majoria per a governar, s’hauria de poder treballar fins a fer-ho possible, tot sabent la seva dificultat, que els entrebancs hi seran, tant directament des de l’Estat, com des del mateix Parlament, en comptar, també amb tota legitimitat, amb les sucursals dels partits dits constitucionalistes que, per sistema i per estratègia, sempre seran a l’altre costat, sempre enfrontant-se.
Els que estan convençuts que Espanya és seva i únicament és de la seva manera, sempre menysprearan qui, en la mateixa condició d’espanyol, té el mateix dret de creure que n’hi pot haver una altra de manera que podria resultar més empàtica amb les diferents sensibilitats que hi ha al territori.
Cal deixar a la paperera de reciclatge la fórmula exitosa de Junts pel Sí, i exposar-se a què qualsevol error la pugui esborrar definitivament, o restaurar-la i reeditar-la amb totes les conseqüències legítimes i legals per mostrar aquesta unitat per un mateix objectiu i poder recollir tots els vots que es manifesten permanent sempre que se’ls requereix?
Si els partits unionistes intenten aconseguir més representativitat conjuntament, per què els independentistes, que a més busquen resultat plebiscitari, no repassen com ho van fer el 2015? Abans d’entrar de ple en la precampanya de les pròximes eleccions potser seria bo eliminar aquesta incògnita per aprovar l’assignatura pendent de l’independentisme.