En una universitat mitjana, la recerca no creix només perquè hi hagi talent. Quan hi ha grups consolidats i una producció sostinguda, és fàcil pensar que el sistema “ja funciona”. Però la recerca no avança per acumulació, avança quan una universitat decideix crear, de manera sostinguda, les condicions perquè el talent es pugui desplegar amb ambició i continuïtat.
I aquesta no és una qüestió abstracta, és una decisió que hem de prendre ara. Som en un moment preelectoral a la URV, i això pot portar a parlar de moltes coses. Però si volem mirar la universitat amb una mica de perspectiva, val la pena aturar-nos en una pregunta de fons: quin model de recerca volem per a la pròxima dècada? No parlo de proclames ni de llistes de mesures, sinó del tipus d’universitat que volem ser en un context cada vegada més competitiu i en què la pressió administrativa, docent i econòmica tendeix a reduir el temps que fa possible investigar bé.
La URV té una trajectòria de recerca real, construïda amb l’esforç de moltes persones durant anys. Hi ha grups molt potents, línies consolidades, talent reconegut i una producció científica notable. Aquesta base és un actiu. Precisament per això, el repte ara no és conservar el que tenim, sinó decidir fins on volem arribar.
I si parlem d’arribar més lluny, també hem de parlar de què ho fa possible. La recerca no la sosté només el PDI. La sostenen també, i de manera decisiva, el PTGAS i els equips tècnics; persones que coneixen convocatòries, procediments, pressupostos, contractacions i justificacions, que fan possible que una idea es transformi en projecte i que un projecte arribi a bon port. Quan el sistema funciona bé, aquesta estructura que sosté la recerca gairebé no es veu. Quan no funciona prou bé, es nota de seguida. I no perquè falti compromís, sinó perquè el disseny institucional no sempre ajuda. Massa sovint el PTGAS es veu obligat a treballar en una lògica d’urgència permanent, amb poc marge per anticipar, ordenar i millorar processos. Es converteix en un “apagafocs” quan, en realitat, podria ser una palanca. I això no és un problema de persones; és un problema d’organització.
Les conseqüències d’aquest disseny no es limiten a la gestió, també es reflecteixen en la manera com formem. Quan parlem de recerca no ens podem referir només a convocatòries competitives o de publicacions indexades, també hem de parlar de què aprèn l’estudiantat quan prepara un TFG o un TFM amb sentit, quan entra en contacte amb grups que investiguen i quan descobreix que el coneixement no és només repetir, sinó formular preguntes noves. La recerca també ha de formar, inspirar i construir futur.
Si el que està en joc és la qualitat del sistema, val la pena mirar amb serenor què ens indiquen algunes dades. No hauríem de veure-les només com a xifres, sinó com a senyals del moment en què ens trobem. Ara mateix, hi ha estabilització més que creixement. La producció indexada es manté, però no acaba d’agafar impuls. El talent jove afronta trajectòries exigents i sovint incertes, que no sempre fan atractiva una carrera acadèmica a mitjà termini. I la captació competitiva ens obliga a preguntar-nos si estem oferint prou condicions perquè la gent pugui competir amb tranquil·litat i ambició. No són dades per alarmar, però sí per reflexionar.
I aquesta reflexió ens porta inevitablement al fons de la qüestió. El debat no és si tenim prou convocatòries, és si el sistema facilita o dificulta la feina de qui investiga, si el professorat pot dedicar temps de qualitat a escriure projectes, a liderar equips i a fer xarxa internacional. O si, en canvi, massa energia se’n va en tràmits que podrien ser més simples. Quan la burocràcia es menja la recerca, no és només una incomoditat, és una decisió institucional no revisada. I quan el talent jove viu en una incertesa prolongada, tampoc no és només una qüestió de mercat, és un senyal sobre el futur del sistema. La recerca no és només esforç individual, és resultat d’un entorn. I aquest entorn no és neutre: pot facilitar o pot dificultar, pot permetre créixer o pot obligar a resistir.
I si parlem d’entorn, parlem de comunitat. Aquest no és un debat d’un sol col·lectiu, és un debat de comunitat universitària: de com fem que l’estudiantat trobi en la recerca un espai d’aprenentatge real, de com garantim al PTGAS eines perquè pugui desplegar tot el seu potencial i de com el PDI pot concentrar-se en crear coneixement, formar doctorands i construir aliances que ens projectin més enllà del nostre entorn immediat.
No ens falta talent, ni compromís. El que cal decidir és quin marc volem posar al servei d’aquest talent: un marc que el protegeixi i el faci créixer, o un marc que l’obligui a resistir més que no pas a avançar. Al capdavall, la diferència és clara: podem limitar-nos a gestionar el present, o podem crear les condicions perquè el sistema sigui més fort demà que avui. La competitivitat no depèn només de les persones, que hi són, sinó de la qualitat de la institució que les acompanya.
La recerca no creix per inèrcia. Creix quan una universitat decideix, amb claredat i ambició, fins on vol arribar, i organitza el seu sistema perquè això sigui possible. Potser aquest és el debat que realment importa ara.
Dr. Jordi Miró Martínez és catedràtic de Psicologia de la Salut i director de la Càtedra de Dolor Infantil URV-FG