El fenomen Ara Reus és excepcional en el panorama de les ciutats mitjanes de Catalunya, i per això confesso que sempre l’he trobat molt interessant. Des del 2011 present a l’Ajuntament de Reus, Ara Reus ha sobreviscut a un canvi de cap de llista (de Jordi Cervera a Dani Rubio) que va tenir les seves coses, però que no va afectar la perspectiva electoral de la formació. Mentre el panorama polític es transformava durant tots aquests anys, Ara Reus ha sobreviscut a tot i Déu n’hi do les parcel·les de poder local que ha tingut, i encara té.
Dani Rubio ja ha anunciat oficialment que vol tornar a ser el cap de llista. És un bon comunicador que se’n surt prou bé de les picabaralles dialèctiques pròpies de la política, i té el repte de, com a mínim, repetir resultats 15 anys després del naixement de la formació.
A Ara Reus l’odien la resta de partits polítics. No ho diran, però els genera una forta urticària per allò de qui són aquesta gent que ens treuen el pa del cistell. No són uns outsiders antisistema, tot i que algunes accions al primer mandat (especialment tot el que fa referència a Innova, que ara es jutja) ho pot fer pensar. En tot cas, si en una fase inicial algú va considerar que ho eren, ara formen part del sistema, són sistema. I ho són d’una manera que, mentre no torni a haver-hi majories absolutes, la seva presència als governs municipals, encapçali qui els encapçali, és un fix en qualsevol travessa que pugui fer-se. Es mouen en una ambigüitat ideològica que fa possible que puguin pactar amb qui sigui. Quan han governat no ho han fet malament i han impulsat accions importants. I han tingut cura del seu electorat a base de proximitat.
En el fons, Ara Reus és un vot refugi. La política d’avui està plena d’acusacions de deslleialtat a les causes que en origen defensava cadascú (la independència, el ser d’esquerres…) i la polarització embruta molt l’acció política. Ara Reus no juga aquestes cartes (per això l’odien tant) i, si una cosa fa, és mostrar un perfil molt baix en el context polític general i esperar que els descontents els tinguin en compte com a refugi allunyat de les grans batalles. Durant el Procés, per exemple, Ara Reus va mantenir una intel·ligent equidistància, que més d’un vot li va donar el 2019 i el 2023 entre els que se sentien incòmodes amb les posicions maximalistes dels dos bàndols en disputa.
El debat polític actual ha canviat el focus i caldrà observar quina actitud pren Ara Reus, per exemple, en la qüestió de la immigració, que s’endevina com un dels grans temes de debat ciutadà, agradi no als partits, especialment els d’esquerra. Si a les anteriors eleccions semblava que Ara Reus no obtindria vots davant la intensitat del debat entre els grans partits, ara pot haver-hi un escenari similar, en el qual la intensitat del debat, lluny de deixar fora de joc Ara Reus, el pot afavorir entre els desencantats dels diversos bàndols. Ja veurem què passarà el maig de l’any que ve, veurem si Dani Rubio passa la revàlida i manté l’excepcionalitat política que suposa la seva formació en el context de les ciutats importants del país.