La demarcació de Tarragona, especialment el Camp de Tarragona, ha viscut quatre esdeveniments entre els anys seixanta del segle passat i els primers compassos del XX que han transformat radicalment la seva geografia social i econòmica. El polígon petroquímic a partir de 1961, la Universitat Rovira i Virgili des del 1991, el parc temàtic Port Aventura des del 1995 i l’estació del Camp del tren d’alta velocitat el 2006. Podríem afegir les centrals nuclears de Vandellòs I (1972) i la d’Ascó I (1984) i l’eliminació de les vies a l’altura de Salou i Cambrils, però el seu impacte, tot i ser molt rellevant, un en el PIB i l’altre en la costa, és territorialment més limitat.
Respecte a les nuclears, m’estalvio estendrem en comentaris sobre el fet que a les nostres comarques es produeixi el 59 % de l’energia que consumeix Catalunya, segons dades de 2024, i que aquesta aportació no ha tingut fins ara cap recompensa en un tracte deferent per als que vivim i treballem aquí. És conegut el clam de la indústria instal·lada a casa sobre la llosa i la limitació que els suposa el cost de l’energia.
Tampoc us atabalaré descrivint la precarietat dels accessos i aparcaments de l’estació del Camp que sembla que finalment està en vies de solució. Només han hagut de passar dinou anys des de la seva inauguració. Lamentable.
I ara s’obre l’esperança d’un nou esdeveniment relacionat amb la mobilitat territorial amb el Tramcamp que pot ser un autèntic revulsiu del transport col·lectiu públic intern que fins ara s’ha pal·liat amb l’esforç dels ajuntaments, les discutibles concessions de la Generalitat i la condemna a fer un ús massiu del vehicle privat. Ja s’han licitat les obres del Centre Operatiu del Tramcamp que es construirà a Vila-seca, punt estratègic d’aquesta petita revolució de la mobilitat al Tarragonès i al Baix Camp, malgrat les grinyolades que s’han sentit a la plaça de la Font de Tarragona.
Si es compleixen les previsions, d’aquí a dos anys, el 2028, entrarà en funcionament la primera part del Tramcamp que ha de comunicar Cambrils, Vila-seca i Salou. És el primer pas del projecte total que finalment arribarà a Tarragona, la Canonja, l’aeroport i Reus. Un segon pas amb calendari encara per concretar, però ja en fase d’estudi tècnic. Les dades del projecte global acrediten que realment provocarà una gran transformació. Un total de 46 quilòmetres de línies i 47 estacions. El 2028 en funcionaran catorze quilòmetres amb catorze parades. Ara cal que els ajuntaments i la Generalitat aprofitin l’oportunitat per fer un pas de gegant amb un model d’intermodalitat que canviï el dia a dia i la vida de les més de 300.000 persones que vivim en aquesta àrea.
La suma del tramvia amb els busos urbans elèctrics i el foment de l’ús de la bicicleta -Reus està demostrant amb la Ganxeta que l’opció de les dues rodes és possible- poden ser la fórmula màgica per donar resposta pública a les històriques reivindicacions per posar facilitats als qui s’han de moure per treballar, estudiar i també per oci. I el dia que l’aeroport de Reus i el Port de Tarragona juguin el paper que els correspon per ubicació a Catalunya es completarà el cercle virtuós que ens connecti amb la resta del món per atraure talent, inversions i visitants. Aquest escenari factible ajudarà a completar l’evolució cap a l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona que, de moment, ja ha aconseguit seure a la mateixa taula a les administracions públiques per fixar un model compartit amb unes regles de joc clares, sense personalismes limitatius i amb visió i ambició de futur.
A vegades cal revisar la història per comprovar com la humanitat va fent passos endavant i enrere pressionada per la revolució tecnològica i els interessos econòmics guardant en el calaix conceptes com el de la mobilitat col·lectiva elèctrica que amb el temps es demostren la millor opció. El primer tramvia amb tracció animal va aparèixer a Madrid i a Barcelona el 1871 i 1872 respectivament, I el primer elèctric el 1898 a Madrid. El Carrilet va comunicar Reus amb Salou del 1887 al 1975. Primer amb vapor i després amb dièsel. I l’elèctric Troleibús va unir Reus amb Tarragona del 1952 al 1974. Ja no tenim excuses. Si volem, podem. Si s’alineen les veus i les forces del Camp de Tarragona amb lleialtat i generositat, l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona és imparable. I hi guanyem totes i tots. També els de la resta de la demarcació de Tarragona i de Catalunya.