Veiem tot sovint com els partits polítics fan la viu-viu, dient una cosa i la contrària, i afirmant per a després negar, donar unes raons per les seves actuacions per a l’endemà dir el contrari. Com s’està posant en evidència tot sovint pels partits polítics catalans. Bé, això ho fan tots els partits polítics de l’estat, però prou feina hi ha aquí amb els de casa, per anar a veure què fan els altres.
Clar que els arguments no són sempre els mateixos, Junts utilitza l’amenaça que deixarà caure el govern del PSOE cada vegada que hi ha quelcom sobre la taula per negociar, tot i saber, uns i altres, que «collarà, però no ofegarà», això sí, sempre presentaran un fet que justifiqui el no compliment de l’amenaça. Ho han de fer al congrés dels diputats, perquè al parlament català quasi no s’escolta la seva veu. De fet, és un parlament tan silenciós que no s’escolta la veu de cap partit, a vegades hom té la sensació que està tancat per vacances o més aviat per reformes, intentant treure tota la «pintura» que tingui caire d’independència.
De fet, en aquestes «reformes» ERC té un paper prou important, seguint la tònica ressenyada de fer i no fer. Demanen la independència, però van posar un president autonomista, no volen negociar els nous pressupostos, però l’hi donen suport a l’increment d’endeutament que permet al govern de la Generalitat millorar certs capítols de les conselleries com si tinguessin pressupost. Diuen que Catalunya recaptarà l’any vinent tot l’impost de l’IRPF, però accepten la proposta d’un consorci temporal proposada pel PSC-PSOE per recaptar els impostos junts, tot i que després es tornen a contradir afirmat, que tan sols s’havia parlat i no s’havia acordat aquest consorci, novament marxa enrere.
El PSC-PSOE, a través d’unes declaracions del president Illa a la reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya, que varen mantenir el passat 4 de desembre, va afirmar que no volia el control dels ports i aeroports, perquè no tenien prou mossos. O pot ser la raó era perquè venia d’una proposta de Junts, però ara continuem amb la seva tònica de no tenir sorolls. Sembla que sí que hi havia prou mossos, sense esperar l’ampliació de la plantilla acordada en l’esmentada reunió per l’any 2030.
Clar que no seran prou per complir amb el Decret 195/2003 que estableix una escorta als expresidents. Segons la consellera Parlón, al president Puigdemont no li posaran, tot i que la raó que va donar és que «aquesta carpeta no està oberta», això que el president Illa es vanta de complir les lleis, en resum se’n desentenen.
Aquests moviments d’un cert equilibri de funambulisme, m’ha portat a recordar una reflexió que es planteja tot sovint: si els partits polítics es mouen entre la negació i l’afirmació, quin és realment el seu l’objectiu? Caldria recordar que l’objectiu primer de qualsevol partit polític és poder arribar a assolir el poder i quan ho han aconseguit aquest objectiu té una mutació, es converteix a continuar ostentant el poder, per tant fan o diuen segons creuen els hi pot donar més vots.
Òbviament, davant d’aquesta resposta sorgeix la reflexió que si els partits polítics volen el poder és per aplicar les seves mesures. Cal pressuposar que un partit polític vol aplicar les mesures d’acord amb la seva ideologia i per fer-ho els hi cal ser-hi als llocs de comandament polític, és a dir disposar de poder. Aquesta consideració essent certa, no té en compte un fet i és que aplicar les polítiques proposades o anunciades, es converteix en un segon objectiu, i, per tant, la seva aplicació queda condicionada en la mesura que no impedeixi assolir o mantenir el poder. Dit d’una altra manera, s’apliquen els objectius de partit en la mesura que no impedeix el primer objectiu, obtenir prou vots per governar, si no és així, els objectius de partit s’alteren, s’adeqüen, es modifiquen o s’obliden.
No és nova aquesta manera d’actuar, sempre ha estat així, però en la mesura que van desapareixent les majories absolutes, la lluita pels vots es fa més present, es fa necessaris pactes, acords i transaccions amb altres grups polítics per disposar dels ressorts del govern sigui municipal, autonòmic o estatal, en el quual cada grup vol mantenir o obtenir la seva quota de poder. Això comporta que el ciutadà, l’elector, cada vegada es veu menys reflectit en els polítics que governen i que inicialment entenien que els representava.
Això ha portat un canvi de comportament que incideix en una menor participació en les eleccions, l’única manera que té la ciutadania de participar en la política, dipositant el seu vot. Quan això no succeeix ens trobem que guanyen, és a dir governen els que tenen, encara que siguin menys, en nombre de votants, uns seguidors molt més actius que dipositen el seu vot. Cal recordar que les eleccions les guanya qui obté més vots, encara que aquests siguin un percentatge petit de la base electoral.
Certament, el primer objectiu dels partits polítics és obtenir vots per governar, però com deia Churchill “la democràcia no és un bon sistema, però és el menys dolent dels que coneixement”. Si no utilitzem els seus recursos a l’hora de votar, tot i ser conscients que el vot, és la raó bàsica dels partits, no es podrà després, encara que sigui en segon terme i amb les seves afirmacions i negacions, reclamar un bon govern.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.