Ara que la pluja de la primavera ha acabat amb la sequera que teníem, és pertinent preguntar-se què hagués passat sense que el Camp de Tarragona pogués utilitzar l’aigua del minitransvasament de l’Ebre. És ben probable que sense aquesta aigua s’hagués repetit la situació viscuda el 1987, quan l’Ajuntament de Reus va decretar oficialment l’emergència per manca d’aigua d’ús de boca, es van decretar severes restriccions i va fer cap a les cases dels reusencs aigua provinent d’un petrolier vingut des d’Algesires. Al cap de dos anys, arribava l’aigua de l’Ebre.
La controvèrsia de l’aigua del Siurana d’aquests dies ens recorda que vivim en un territori que pot tenir moltes virtuts, però que no es caracteritza per anar sobrat d’aigua. Històricament, n’hi ha hagut poca, però s’ha optat per un creixement econòmic en què l’aigua és element necessari per fer-lo possible. Turisme i gran indústria necessiten aigua com vostè i jo, amable lector, necessitem l’oxigen que respirem. Això ha tensionat molt la gestió hidràulica durant anys. A les ciutats no hem notat la sequera, més enllà de veure com les fonts públiques no treien aigua. Però només cal passejar una mica pels boscos de les muntanyes de Prades per veure els estralls en forma d’arbres morts que ha provocat aquest període de sequera viscut. Convé recordar que els pagesos fa dos anys que no reguen amb l’aigua del pantà de Riudecanyes, i que si ara ho poden fer, serà gràcies al traspàs de poc més d’un hectòmetre cúbic d’aigua del pantà de Siurana, al Priorat i a la conca de l’Ebre.
El traspàs d’aigua d’una conca a una altra es va convertir en una línia vermella entre la classe política del país a partir de les mobilitzacions de la Plataforma en Defensa de l’Ebre contra el Pla Hidrològic que volia tirar endavant el govern de l’Estat presidit per José María Aznar a finals dels anys 90, i que preveia transvasar aigua de l’Ebre cap a València. L’èxit d’aquella mobilització social va ser que l’argumentari dels seus promotors es va convertir en mainstream, en l’argumentari de referència a l’hora de planificar qüestions relatives a l’aigua a Catalunya. Es va imposar el concepte de «nova cultura de l’aigua».
Per això, el traspàs del pantà de Siurana al de Riudecanyes, dissenyat dècades abans que aquesta nova línia de pensament s’imposés, es veu avui amb tan mals ulls i que fins i tot a Reus, on es va dissenyar aquest sistema que assegurava l’aigua a pagesos i ciutadans, hi ha entre alguns sectors una mena de mala consciència davant la situació de dèficit hidràulic endèmic que es viu al Priorat.
La possibilitat de reduir aquest transvasament d’aigua es fia tot al projecte en curs de fer arribar aigua regenerada des de la depuradora de Reus al pantà de Riudecanyes, amb els dubtes que aquest projecte milionari que podria estar enllestit el 2027 genera en relació amb la qualitat d’aquesta aigua. En qualsevol cas, permetrà estalvi en la utilització d’aigua de Riudecanyes i, per tant, permetrà reduir sensiblement la quantitat d’aigua que baixa del Priorat al Baix Camp.
Una altra cosa són els projectes relacionats amb l’aigua a la comarca del Priorat, tant per a ús humà com agrícola. L’actual revisió de la situació heretada d’anys enrere hauria de permetre dissenyar projectes que permetessin a la comarca viure amb més tranquil·litat les situacions de sequera que, diuen els experts, sovintejaran cada vegada més.
El projecte de la depuradora ha tardat anys a decidir-se. L’aigua de l’Ebre ha amagat els problemes endèmics i ha tret urgència a actuacions que caldria haver fet fa temps. Ens ha adormit una mica. Apresa la lliçó, no sigui ara que al Priorat passi el mateix.