Sant Bartomeu és patró d’Igualada. Sant Pere és patró de Reus. Dos apòstols, dos caràcters, dues ciutats que celebren la fe, la tradició i la Festa Major cadascuna a la seva manera, amb Diada Castellera inclosa. I diumenge, a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada, semblava que aquests dos patrons conversessin en silenci mentre els Xiquets de Reus aixecàvem castells que parlaven de present, de futur i d’una manera d’entendre el món que és tan nostra com antiga. La porxada plaça, assolellada, plena però amable, tenia aquell aire de festa major que no necessita ornaments: només gent, calor humana (poder massa) i ganes de mirar amunt.
El 5d8 va ser la primera gran gesta del dia, i va arribar amb la serenor de les coses que s’han treballat bé a Rosich. La pinya es va tancar amb aquella complicitat que no es diu, es respira. El tronc va començar a pujar amb un ritme constant, confiat, com si cada pis hagués trobat el seu lloc natural. Tot i la normalitat del lleuger moviment (coses del cinc), els dosos van mantenir la calma, el pom va coronar amb decisió i la plaça va quedar en aquell silenci dens que precedeix la celebració. Quan el castell es va descarregar, la reacció va ser sincera, profunda, gairebé íntima. Era el segon 5d8 de la temporada.
Després va arribar el 3d8, un 3d8 que no busca protagonisme, però dona estructura, ritme i confiança. És el castell que diu: «Som aquí, som sòlids, som colla».
El 4d8 va completar la tercera ronda, i va ser el castell que va encendre una espurna especial. Quan el vam descarregar, la colla va esclatar amb el crit: «Un pis més!». I aquell crit no era només una celebració. Era una lectura compartida, una intuïció col·lectiva. Les proves fetes a assaig, la manera com el 4d8 va pujar a plaça i la solidesa del tronc són el preludi d’allò que tothom sap que està a punt d’arribar: el 4d9 amb folre. No és un somni llunyà, ni una idea abstracta. És un objectiu que ja es respira, que ja es treballa i que esperem que aviat vegi el cel.
La jornada, però, no seria completa sense reconèixer la feina compartida i l’inestimable ajuda a pinyes. Els amfitrions, Moixiganguers d’Igualada i la Joves de Valls van aportar mans i pit, i aquella manera de fer que sempre suma. Gràcies, salut i ombra!
Quan la diada va acabar, gairebé a les 4 de la tarda, la plaça tenia aquella olor de feina ben feta. No era eufòria descontrolada, ni celebració exagerada. Era una calma alegre, una satisfacció profunda. La sensació que el dia havia estat complet, que cada castell havia tingut el seu sentit i que la colla havia fet un pas més en un camí que apunta amunt. Sant Bartomeu, des del seu lloc simbòlic, devia somriure. Sant Pere, des de Reus, també. Dos patrons, dues ciutats, un mateix impuls: mirar amunt i fer-ho junts!
La crònica de la festa de després, amb el dinar de germanor i els garrotins a la rambla de Sant Isidre, amb en Pascual i els Desnatats, i després a la plaça de Cal Font amb La Ludwig Band i el seu tècnic de so, en Xavier, sí, el que beu ginebra amb Coca-Cola, o ginebra sola… no cal explicar-la…
Jaume Piñol de la Mata és casteller dels Xiquets de Reus