Poca broma amb els gegants. Els gegants són símbols de la ciutat que els fa ballar i, com a tals, la gent se’ls estima. Hi ha algú que no recordo qui era que deia que un és no del lloc on ha nascut, sinó del poble o ciutat d’on són els gegants que ha vist ballar de petit, i crec que no anava massa errat. Un segueix els gegants quan és petit, després els abandona una mica i quan és pare de canalla petita, torna a seguir-los i se’n torna a enamorar. Com altres elements de la cultura popular i tradicional, els gegants són elements d’identitat, generen arrelament i fomenten el sentiment de pertinença.
Per això, l’episodi de la caiguda de l’Indi provocada per un guiri imbècil a Barcelona no és cap broma. Em va sorprendre la intervenció de la presidenta de la Colla Gegantera, Àstrid Martín, quan deia que la colla està de dol, que per a ells, l’Indi “és un difunt” i que adolescents de la colla aquests dies han dormit malament per l’impacte que els va provocar haver vist la cara destrossada del gegant, que per això no l’han difosa. Després de la caiguda, els geganters van córrer a tapar el cap del gegant per evitar que se’n veiessin les destrosses. I també van córrer per atrapar l’autor de la desgràcia. El gegant, doncs, tractat com un humà, per la intensitat dels sentiments que genera, especialment en la canalla.
El gegant ja és al taller de Manel Llauradó, que tindrà la responsabilitat de restaurar-li la cara, mentre l’Ajuntament diu que es personarà com a acusació particular en la causa judicial que s’obri contra el ciutadà noruec en qüestió. El dany patrimonial causat no és poca cosa (es parla que la broma costarà uns 10.000 euros)… I ja veurem com anirà la causa judicial, en un país que (aquests dies s’ha denunciat) els judicis ràpids per fets delictius d’avui es fixen per a d’aquí a un any i mig com a mínim.
A alguns els semblarà exagerat, tot plegat. Però amb els gegants no s’hi juga. Als gegants només els veiem quan estem de festa grossa, però són una cosa molt seriosa.