Aquest passat diumenge s’ha tancat el cicle de valoracions del govern de coalició entre PSC, ERC i Ara Reus a la capital del Baix Camp. Si ens cenyim a les declaracions que han fet els respectius caps dels tres grups municipals, Sandra Guaita, Noemí Llauradó i Daniel Rubio, costa reconèixer que el pacte s’ajusta a la definició d’una coalició en el sentit d’una unió temporal de partits amb un interès determinat. És cert que tots parlen del que han fet per la ciutat durant els dos primers anys de mandat, però la maternitat o la paternitat dels projectes manifestada pels tres líders locals és, si em permeteu la llicència i l’expressió, és més monoparental que no pas fruit d’una parella o d’un trio, sigui de fet, passat pel jutjat o per la vicaria.
Aquest govern no és un capítol de la sèrie de dibuixos animats de ‘Les tres bessones’ creada el 1983 per Roser Capdevila. No ens hem d’estranyar ni escandalitzar perquè la política està dominada per la campanya permanent de cap a peus dels mandats que, quan s’acosten les respectives eleccions, només s’intensifica. Només cal que l’electorat tingui el criteri i el sentit crític prou esmolats per diferenciar el gra de la palla per identificar els mèrits o els demèrits dels qui governen i tenir elements objectius per posar nota quan s’obrin les urnes el maig de 2027. No és fàcil perquè la política institucional en majúscules queda sovint tapada per la partidista i electoralista. Cal estar atents a l’hemeroteca de les declaracions i els fets, un exercici feixuc no massa habitual, si es volen posar notes amb el cap i no pas només amb el cor. L’únic antídot al recaragolament del màrqueting polític expert a vendre gats per llebres.
L’avaluació del govern municipal de Reus la va obrir l’alcaldessa Sandra Guaita a meitats de juny amb una conferència institucional als jardins del Mas Miarnau en la qual va fer un repàs d’obres i projectes fets o en vies de fer-se amb al·lusions clares als que venien del mandat anterior i amb referències a les responsabilitats específiques dels tres grups integrants del govern. En definitiva, res estrany quan, normalment, les coalicions són fórmules d’equips diversos i gestionar l’herència dels mandats passats no és un acte de benevolència sinó de responsabilitat. Per tant, en el sentit de política institucional anàvem bé.
Però l’endemà mateix Daniel Rubio al Castell del Cambrer es penjava les medalles amb marca Ara Reus i els seus dos regidors, el que s’ha posat de moda definir com a ADN, i feia valdre el paper del seu grup com a torna perquè els governs fessin el pes adequat a la balança.
A principis de juliol va ser el torn d’Esquerra Republicana. Noemí Llauradó i els altres quatre regidors van posar èmfasi en el seu paper de motor principal en el funcionament del govern i en el valor que els projectes principals els havien planificat el mandat anterior i que ara es collien els fruits. És cert que, a preguntes d’un periodista assistent a la roda de premsa al local del partit, van fer una declaració de lleialtat institucional al conjunt de l’actual govern. Sembla que els republicans no volen guerra perquè falten massa mesos per les pròximes eleccions.
I el cicle de balanç del govern municipal el va tancar el PSC aquest diumenge passat al Mas Vilanova amb un relat unidireccional i sense pèls a la llengua. Segons els vuit regidors i regidores socialistes durant aquests dos últims anys la ciutat ha passat de la paràlisi a l’acció, han desencallat la ciutat i projectes embarrancats. Poques al·lusions al treball de coalició amb els altres dos socis necessaris. Durant els parlaments es va dir que quan governen els socialistes passen coses, una frase original però poc clarificadora.
Hauríem de recórrer a l’hemeroteca per entrar en detalls de valors i desmereixements i a qui corresponen. Tot plegat un exercici partidista dels tres socis que no cal magnificar, però tampoc menystenir perquè al final el que compten són els fets i, part fonamental, la manera d’explicar-los i fer-los arribar a l’opinió pública. Una comprensible guerra de relats que a mesura que avancem en la segona part del mandat s’aniran intensificant perquè a les eleccions s’hi presentaran els partits, no pas les coalicions.
L’única experiència de candidatura transversal la vam viure a les autonòmiques de 2015 amb Junts pel Sí que era la suma de convergents, republicans, Demòcrates de Catalunya i Moviment d’Esquerres i el suport d’altres grups minoritaris. Eren altres moments polítics a Catalunya i la fórmula ja no es va repetir el 2017 a la convocatòria feta pel president popular Rajoy amb l’article 155 a la mà i el consentiment del PSOE. Quan s’acosti el maig de 2027 i hàgim de votar per configurar un nou ajuntament a Reus potser hauríem de tenir l’hemeroteca a la tauleta de nit.