Com cada cap de setmana, i ja en portem una bona colla, des de la redacció de Reusdigital.cat ens agrada compartir la cultura que ens acompanya. Parlem de música, de cinema, de literatura… tot plegat, amb la voluntat que sigui del vostre interès.
Marc Busquets recomana un viatge de Depeche Mode a Bergman
Després de la mort, mesos enrere, del teclista Andy Fletcher, molts vam pensar que Depeche Mode no faria més música. No obstant això, el grup britànic va sorprendre temps després amb l'anunci d'un nou disc (fa cara que serà l'últim) i la seva corresponent gira mundial (que passarà per Barcelona). La setmana passada, Dave Gahan i Martin Gore van estrenar el primer senzill d'aquest nou treball, anomenat Memento mori, i que porta per títol Ghosts again.
És evident que la mort, doncs, tindrà un paper central en el nou àlbum, el llençament del qual és previst a finals de març. Quant a Ghosts again, l'acollida ha estat molt bona. Potser pel component emotiu de tot plegat, i en especial pel seu videoclip promocional, parlem d'una cançó pop que evoca la trajectòria inicial d'un grup que, amb els anys, va canviar per sempre més la música electrònica. Ghosts again és una bellíssima barreja de tristesa i optimisme, de dol i de felicitat per allò que hem viscut i pel que encara ens queda per viure, i és una peça que evoca a les etapes synth-pop del grup. Signa Gore, com és habitual, però al costat del líder de The Psychedelic furs, Richard Butler.
Ja fa dècades que rere l'estètica del grup hi ha Anton Corbjin. Aquest és el director del clip de Ghosts again, on uns espectrals Gahan i Gore, ja sense Fletcher, es passegen per Nova York per arribar al terrat d'un gratacel i disputar una partida d'escacs. L'homenatge és evident, i ens condueix de manera inequívoca a la pel·lícula El setè segell (1957), d'Ingmar Bergman. No es tracta de vèncer la mort, quelcom impossible. Es tracta d'enredar-la, de guanyar temps, i de viure'l amb passió.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=iIyrLRixMs8[/youtube]
Estel Romeu recomana Ojete Calor
Compte enrere per Carnaval, disfresses i disbauxa. Per a aquest cap de setmana, us porto una recomanació que us anirà de meravella per a riure una estona, buscar-vos un alter ego i fer una mica d'allò que en diríem el mamarratxo. Ojete Calor és el grup de música ideal per cantar lletres d'humor absurd i plenes de sons electrònics.
Ojete Calor és un duet d'electropop format per Carlos Areces i Aníbal Gómez que, ells mateixos, descriuen com a subnopop. Els seus temes més icònics són Mocatriz, que descriu com és ser model, cantant i actriu; i Viejoven, que parla dels dilemes de l'edat amb tons còmics. Ambdues cançons són dos himnes del pop electrònic i irònic, a l'estil de Las Bistecs o Ladilla Rusa, que acumulen més de set milions de reproduccions a Spotify entre les dues.
El seu darrer àlbum, Pataky, també conté joies com Opino de que, que critica els judicis aliens; o Qué bien tan mal, amb sorpresa d'Amaral inclosa. Cal destacar també la col·laboració amb Ana Belén i la versió d'Agapimú, publicada durant la pandèmia. En definitiva, tot un conjunt de cançons amb lletres iròniques en què tot s'hi val!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=gpvAAFp_dfg[/youtube]
Marià Arbonès us recomana la música de Kevin Morby
Aquest cap de setmana us recomano la música, absolutament tota, del cantant i compositor Kevin Morby (Lubbock, Estats Units, 1988). Als 17 anys va decidir mudar-se a Nova York, on va començar la seva carrera musical mentre treballava de repartidor. Abans d'anar en solitari, l'any 2013, va formar part dels grups Woods i The Babies. Influït per artistes com Neil Young i Bob Dylan, Morby ha sabut recollir i renovar la millor tradició de la música d'arrel nord-americana. I ho ha fet amb inventiva, deixant clar que es tracta d'un artista especial, amb talent. Les seves cançons, interpretades amb una aparença mandrosa, conjuguen llocs que l'han marcat amb la seva experiència de la vida.
Un recopilatori de vuit cançons titulat Harlem River (2013) va ser el seu debut discogràfic com a solista. Un disc excel·lent en el qual l'autor rendeix homenatge a Nova York i a històries i personatges que hi viuen. Mentre estava de gira per aquest disc, Morby va compondre les cançons que després formarien el seu segon àlbum, Still Life (2014), que giren al voltant del pas del temps i la mort, sense adoptar un to dramàtic.
Dos anys després publicaria el seu tercer àlbum, Singing Saw (2016), amb el qual seguiria a la recerca del seu jo. El quart, anomenat City Music (2017), està inspirat en la seva experiència en ciutats on ha estat i que no pot oblidar. La mística, l'espiritualitat i la religió, així com la intervenció de nous instruments musicals, defineixen el seu cinquè àlbum, Oh My God (2019). Per al sisè, Sundowner (2020), Morby es reclou en una casa seva a Kansas City, acompanyat de Katie Crutchfield (del grup Waxahatchee), des d’on ens lliura deu exploracions més del seu interior. Finalment, en el setè, This Is a Photograph (2022), ens parla del seu amor per la seva família i els ídols perduts.
El gener d'enguany va publicar Music from Montana Story, una col·lecció de tretze cançons que formen la banda sonora de la pel·lícula Montana Story, dirigida per Scott McGehee i David Siegel. La cinta narra la història de dos germans que tornen al ranxo familiar per cuidar el seu pare malalt, però a mesura que passa el temps s'han d'enfrontar a veritats amargues. La música de Morby serveix com a acompanyament perfecte de les escenes.
Bon cap de setmana!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=2O7iAJ6ZjsY&t=1s[/youtube]