Altamarea ha publicat ‘El escriba sentado’, una col·lecció d’articles i assajos curts que Manuel Vázquez Montalbán va anar escrivint en diferents èpoques amb un nexe en comú, ser una mena de guia de viatge d’aproximació per les obres i els autors que, d’una o altra manera el van marcar, primer com a lector i després, quan ja era tot un personatge conegut i consagrat, també com a escriptor.
Vázquez Montalbán va ser, segurament, el primer gran intel·lectual espanyol amb una capacitat polièdrica per moure’s amb solvència d’una banda a l’altra de l’espectre sense desentonar, sense perdre en cap moment el rigor i el respecte dels lectors, una personalitat creativa enorme capaç de fer assajos sobre el franquisme i la nova democràcia, de fer llibres sobre la copla, d’escriure poemes, de ser un articulista àcid, mordaç, intuïtiu, amb sentit de l’humor, respectat i brillant, de crear el millor personatge de novel·la negra en castellà, el detectiu Pepe Carvalho o de capbussar-se sense complexos en la fama i els diners que poden donar un premi Planeta mantenint intacta la seva personalitat i el seu status professional.
Amb ‘El escriba sentado’, publicat per primera vegada a Crítica l’any 1997, al cim de la seva fama i sis anys abans de morir sobtadament en un viatge a Bangkok, MVM es capbussa en la seva pròpia història de formació literària i, sense perdre ni una engruna de la seva captivadora capacitat i estil d’escriure, s’acosta de manera quasi íntima als autors o a les obres que, d’una manera o altra l’han anat marcant. Els noms són diversos i molt variats i s podria dir que no tenen res a veure més enllà del gust lector de Manolo. Pertanyen a èpoques i estils molt variats però, tot i que això podria donar a entendre que es tracta d’una miscel·lània sense cap lligam, el cert és que Vázquez Montalbán no feia res sense sentit ni sense un sòlid argumentari interior.
Aquests assajos, a més de reflectir els seus gustos personals són també una aproximació brillant a la història de la literatura, a la manera com aquesta disciplina s’ha anat incorporant a les nostres vides, individuals i com a societat, s’ha anat manifestant al ritme de les èpoques i ha contribuït força a construir un pensament cultural i crític, global i imprescindible.
A ‘El escriba sentado’ trobarem les mirades a Dostoyevsky, a Josep Maria de Sagarra, a Benedetti, a Josep Pla, al Maig francès, al Lazarillo de Tormes, a Simenon, a Pío Baroja, a George Orwell, a Sciascia, a Juan Marsé, a Jorge Luis Borges, a Miguel de Cervantes, a Agatha Christie, a Ernest Hemingway, a Jean Paul Sartre, a William Shakespeare i a molts d’altres, sense defugir en cap moment la mirada directa a molts dels seus contemporanis, demostrant, una vegada més la seva insòlita capacitat a l’hora de mirar, el món, analitzar-lo i explicar-lo sense embuts, amb brillantor, ironia i complexitat. Sens dubte una obra bàsica per entendre una part de les interioritats literàries de Manuel Vázquez Montalbán, un dels grans monstres literaris del nostre temps.