Una de les coses per les quals serveix el ple de l’Ajuntament que cada any aprova les ordenances i el pressupost municipals és que es veu clara quina és l’estratègia de cada grup municipal en el context polític local. I qui va seguir el ple de dilluns passat (a banda de valorar si serà efectiu basar el preu que pagarà cadascú per la brossa en la superfície de l’habitatge on viu sense tenir en compte quanta gent hi viu) probablement es va sorprendre pel no a tot (o gairebé) pel que va optar Junts per Reus, qui tan sols dos anys enrere era qui presentava ordenances i pressupost.
No a les ordenances que pujaven, però també no a les ordenances que es congelaven. I, és clar, no al pressupost. Algú pot dir que no resulta sorprenent votar en contra de qualsevol proposta que vingui de l’equip de govern quan s’és a l’oposició. La sorpresa ve quan es compara l’actitud de Junts amb els altres grups de l’oposició, especialment la CUP i el PP, que van acceptar algunes de les ordenances que es debatien, entre altres raons perquè (així ho van reconèixer) en alguns casos se’ls van acceptar al·legacions i van poder dialogar amb el govern, que va acceptar algunes de les seves propostes. En el cas de Junts, però, el govern no en va acceptar cap perquè, en paraules del regidor dels quartos de l’Ajuntament, Manel Muñoz, «no aporten res», més enllà de dibuixar un model de ciutat, el de Junts, que no és majoritari.
Es dibuixen, doncs, dues estratègies clares d’oposició: Una, la del PP i la CUP, que, des de la crítica (en alguns casos, ben argumentada i dura), estan disposats a arribar a acords amb el govern. L’altra, la de Junts, en la línia de l’estratègia del partit a Catalunya, la de marcar un perfil propi molt definit i rebutjar el que no surti d’ells, en un context que volen crear de campanya electoral permanent, en la que els principals adversaris estan molt clars, PSC i ERC.
L’estratègia del «parlem-ne», i l’estratègia del «No a tot». Marcar perfil en un sentit o en un altre quan falta un any i mig per a les pròximes eleccions municipals no és cap broma. Al govern ja li va bé, perquè reforça l’argument que Junts, principal partit de l’oposició que va quedar tercer a les eleccions municipals del 2023, no aporta res i té una actitud poc constructiva en l’evident millora de la ciutat. Si aquesta estratègia serà efectiva per a Junts o no, ja es veurà. Ells estan convençuts que sí. Però han de passar massa coses d’aquí al mes de maig del 2027 en la política nacional per poder fer una previsió acurada de cap a on poden anar els resultats electorals municipals.
Una última reflexió: El debat que descric es produïa en el ple de comiat del popular Sebastià Domènech com a regidor. Com apuntava Josep Maria Arias en el seu article L’últim mohicà, la política municipal perd un dels últims testimonis vius del que es va anomenar «oasi reusenc», pel clima de diàleg i acord entre govern i part de l’oposició. Un ambient que es va començar a trencar a partir de les actuacions d’un convergent, Carles Pellicer, que quan es va convertir en cap de l’oposició estava en una mena d’hiperactiva campanya electoral permanent. L’any 2011 va obtenir l’alcaldia. Potser els actuals juntaires volen repetir la història. Per als nostàlgics convençuts que hi ha una altra manera de fer política local (a govern i a l’oposició), dilluns els va agradar que es recuperés una mica aquell esperit, durant el comiat com a regidor de Sebastià Domènech, que va rebre elogis unànimes. Ara sí que s’ha tancat una època.