Hi ha persones que, sense fer soroll, acaben formant part de la columna vertebral d’un barri i, per extensió, d’una ciutat. Persones que no busquen protagonisme, però que, amb la seva presència constant, amb la seva manera de fer i amb la seva manera d’estar, acaben convertint-se en un punt de referència per a tothom. Mossèn Ignasi Olivé Costas és una d’aquestes persones.
Aquest passat diumenge, a la missa de dotze de la Parròquia de Sant Bernat Calvó de Reus, vam celebrar els seixanta anys de la seva ordenació sacerdotal. Una fita que, més enllà de la xifra, parla d’una vida sencera dedicada als altres. I la cerimònia va ser exactament això: un mosaic d’emocions, de records i de gratitud compartida.
Nascut a Valls, Mossèn Ignasi ha passat més de trenta anys exercint la seva tasca pastoral a la parròquia del Barri Fortuny. Avui, ja jubilat, continua com a mossèn adscrit, sempre discret, sempre disponible, sempre amb aquella mirada que escolta abans de parlar. De fet, la seva trajectòria no s’explica només des del ministeri, sinó des de la proximitat humana. Ha estat un punt de suport per a famílies, infants, joves, gent gran, i per a totes aquelles persones que, en algun moment, han necessitat una paraula justa o una presència serena.
Ahir, diversos membres de la comunitat vam voler subratllar aquesta trajectòria impecable. I ho vam fer amb la naturalitat de qui parla d’algú que ha estat —i és— molt més que un sacerdot: un veí, un amic, un confident, un home que ha sabut cohesionar el barri amb la força tranquil·la de la constància. I així ho va saber valorar l’actual rector, Mossèn Joan Brulles, que fa uns cinc anys que és a la parròquia. Brulles va parlar amb sinceritat i afecte, destacant la capacitat de Mossèn Ignasi per estar sempre a punt, sempre disposat a ajudar, sempre amb aquella humilitat que només tenen les persones que no necessiten demostrar res. Les seves paraules van posar veu al que molts pensàvem: que la parròquia —i el barri— no serien el mateix sense la petjada d’Olivé.
La celebració també va tenir un accent especial, amb el record de la seva tasca pastoral al Brasil, acompanyat per Mossèn Joan Font, que va viure amb ell aquella etapa que va marcar profundament la seva vida i la seva manera d’entendre el servei. L’altar major estava guarnit amb elements que evocaven aquell temps, inclòs un barret que li va regalar el bisbe Pere Casaldàliga, símbol d’una espiritualitat compromesa, valenta i arrelada a la realitat dels més vulnerables. Aquell detall ens va portar a molts, inevitablement, a recordar un altre reusenc estimat, el malaguanyat Xavier Juanpere, que durant anys ens va fer present la figura de Casaldàliga i el seu llegat. Ahir, d’alguna manera, tots dos noms van tornar a ressonar a la parròquia, unint memòries i generacions.
Celebrar seixanta anys de ministeri és celebrar una vida sencera posada al servei dels altres. És reconèixer una trajectòria feta de constància, de fe, de compromís i, sobretot, d’humanitat. I ahir, a Sant Bernat Calvó, això es va notar en cada gest, en cada paraula, en cada mirada emocionada. Perquè Mossèn Ignasi no és només un sacerdot que ha complert una efemèride. És un home que ha sabut fer comunitat, que ha sabut fer barri, que ha sabut fer camí al costat de la gent. I això, en un món que sovint corre massa, és un regal.
Que aquest aniversari sigui, sobretot, un gràcies. Un gràcies profund, sincer i compartit des d’una ciutat, Reus, que amb el seu exemple i el seu compromís Mossèn Ignasi ha fet millor, molt millor.