Aquest estiu tres jugadors formats al Reus Deportiu (Roger Fargas, Albert Manuel i Ferran Giménez) han fet les maletes rumb a la primera divisió francesa d’hoquei patins. No són casos aïllats. Des de fa anys, la lliga francesa s’ha convertit en una destinació habitual per als hoqueistes catalans.
Hi ha moments en què créixer també significa marxar. Deixar enrere la família, els amics, el club de tota la vida i una rutina coneguda per començar de zero en un altre país. En l’hoquei patins català, cada vegada són més els jugadors que miren cap a França com una oportunitat per continuar avançant en les seves carreres. No necessàriament perquè la competició francesa ja estigui al nivell de l’OK Lliga, sinó perquè ofereix una porta que, a casa, no sempre és fàcil d’obrir: la possibilitat de jugar, tenir minuts i sumar experiències noves.
Marxar per créixer: personalment i esportiva
Els motius per fer les maletes són diversos, però els tres jugadors coincideixen que França representa una oportunitat per continuar creixent tant esportivament com personal. En el cas de Roger Fargas i Albert Manuel, la decisió va ser relativament senzilla. Fargas explica que buscava fer «un pas més» després de dues temporades a l’OK Plata i que l’oferta del Saint-Omer, catorze vegades campió de França, li permetia, a més, compaginar l’hoquei amb els estudis i conèixer un nou país.
Per a Albert Manuel, que també tenia ganes de provar una altra lliga i viure a l’estranger, l’oportunitat va arribar després d’acabar els estudis. Inicialment, havia valorat anar a Suïssa, però finalment va decantar-se per França perquè hi va trobar un projecte esportiu més competitiu i la possibilitat de jugar més competicions.
Abel Salvadó, nou jugador del Coutras -el club que ha aixecat més cops el títol de la primera divisió del país- explica que la decisió va arribar després de trobar-se en un moment d’estancament al Calafell. Va entendre que sortir de la seva zona de confort podia ajudar-lo a créixer. La marxa, però, també va implicar deixar enrere el club i, com els altres testimonis, l’entorn conegut.
En tots tres casos, França apareix com una oportunitat per disposar de més protagonisme i continuar desenvolupant-se com a jugadors. En el cas de Marc Pujol, que ja fa deu anys que juga al país, aquesta va ser precisament la raó que el va portar inicialment a marxar. Era el seu segon any de sènior al Reus Deportiu i sabia que tindria pocs minuts, de manera que va veure en l’oferta del Noisy-le-Grand una oportunitat per jugar i, sobretot, progressar.
Tots els jugadors coincideixen a assenyalar els beneficis de l’experiència més enllà de la pista. Tal com expliquen Manuel i Pujol, aprendre un nou idioma, conèixer una cultura diferent i construir un nou entorn personal van ser factors claus a l’hora de decidir-se.
Feina, estudis i hoquei
La realitat de l’hoquei patins fa que, per a la majoria dels jugadors, marxar a França no signifiqui poder viure exclusivament de l’esport. Com explica Albert Manuel, són molt pocs els jugadors que poden viure únicament de l’hoquei. «Potser els quaranta millors del món poden tenir un sou que els permeti viure. Després hi ha jugadors que cobren mil i escaig euros, però això no és suficient per construir-te un futur. Quan deixes de jugar has de tenir una altra professió«. La fórmula passa sovint per combinar la competició amb una feina o els estudis.
Fargas, que estudia Dret i Relacions Laborals a la URV, mantindrà la seva formació mentre juga al Saint-Omer, adaptant els exàmens i el calendari universitari als compromisos esportius. Albert Manuel, per la seva banda, treballarà com a professor en una escola abans d’incorporar-se als entrenaments a la tarda.
Els clubs francesos també faciliten aquesta combinació. Segons explica Pujol, és habitual que, a més de la compensació econòmica per jugar, els equips ofereixin als jugadors feina i allotjament. Quan ell va arribar al Noisy-le-Grand, va treballar per al mateix club, entrenant els més petits i promocionant l’hoquei a les escoles, abans d’acabar treballant de director d’un centre de lleure i activitats extraescolars.
Salvadó explica que el club li va facilitar casa i feina des de la seva arribada i adapta l’horari laboral a les necessitats de la competició perquè els jugadors puguin arribar als entrenaments amb les millors condicions.
Tots els entrevistats tenen present que l’hoquei difícilment pot ser l’única sortida professional. Manuel assegura que sempre ha tingut clar que havia de continuar estudiant, mentre que Salvadó admet que veu complicat dedicar-se exclusivament a l’hoquei, malgrat que sigui el somni de molts jugadors.
Una lliga que creix i es professionalitza
La Nationale 1 francesa viu un procés de transformació. L’arribada de jugadors catalans, espanyols i portuguesos ha contribuït a elevar el nivell de les plantilles i a fer més exigent la competició.
Roger Fargas descriu un campionat de ritme alt, físic i amb molts gols, un estil que considera especialment adequat per al seu perfil de davanter. També destaca que aquest estiu el nivell de la competició ha augmentat amb l’arribada de nous jugadors.
Marc Pujol, que ha viscut aquesta evolució des de dins durant una dècada, posa el focus en alguns dels equips de la part alta. Coutras, La Vendéenne, Noisy o Poitiers han fet un salt qualitatiu que els ha permès competir amb solvència a Europa i plantar cara a equips italians, espanyols i portuguesos.
Aquesta evolució, però, no és homogènia. Albert Manuel considera que els tres o quatre primers equips podrien competir a l’OK Lliga, mentre que la resta de la categoria presenta un nivell més irregular, situat entre l’OK Plata i la Primera Catalana. Malgrat aquestes diferències, destaca que el calendari manté els equips exigits durant tota la temporada: «Sempre hi ha algun element important en joc: el títol de Lliga, la classificació europea, la Copa…».
Per Abel Salvadó, el principal marge de millora es troba fora de les primeres plantilles: en la formació i la tecnificació dels joves. Les categories inferiors franceses encara estan lluny de la solidesa del sistema català i espanyol. És, segons el jugador, «el punt feble del sistema francès».
Precisament per això, l’arribada de jugadors estrangers té un doble efecte. Eleva el nivell immediat de les plantilles i aporta experiència, però també obliga els clubs a professionalitzar estructures i a plantejar-se com consolidar el creixement a llarg termini.
La lliga francesa, per tant, viu una etapa d’expansió. Encara manté diferències importants amb les grans potències de l’hoquei europeu, però alguns dels seus clubs ja han començat a reduir aquesta distància.
Deixar enrere per mirar endavant
Un cop presa la decisió i amb la temporada a punt per al tret de sortida, arriba la part menys visible del canvi: aprendre a viure lluny de casa.
L’experiència tampoc no té el mateix significat per a tothom. Alguns hi arriben pensant en tornar, d’altres no tenen clar quan ho faran. Salvadó defineix la seva estada com una mena d’»Erasmus» i assegura que tornar a casa seria una satisfacció i una manera de confirmar que l’aposta ha valgut la pena.
Fargas tampoc tanca la porta al retorn. Després de la temporada valorarà les opcions que tingui sobre la taula, però manté un objectiu personal: tornar algun dia al Reus Deportiu.
Manuel, en canvi, no es marca una data. La seva intenció és viure l’experiència sense convertir-la necessàriament en un pas intermedi cap a una altra destinació. Si s’hi troba bé, no descarta allargar la seva estada a França.
La trajectòria de Pujol demostra que aquest camí és possible. Quan va marxar del Reus Deportiu pensava que França seria probablement una etapa abans de tornar a l’OK Lliga o provar sort a Itàlia. Deu anys després, continua al país. El que havia de ser una experiència temporal es va convertir en una vida professional i personal.
Els quatre casos mostren que marxar a França no té un únic desenllaç. Pot acabar amb un retorn al club d’origen, amb una estada més llarga del previst o amb la construcció d’una nova vida lluny de casa.
Al final, marxar no és només canviar de lliga. És deixar enrere una vida coneguda i construir-ne una de nova, sense saber necessàriament quant durarà.