Hi ha un principi en política que gairebé mai no s’aplica: no legislar «en calent», és a dir, en funció d’un fet concret. Però la política actual ha anat oblidant tants principis —potser fins i tot més importants— que, quan es produeix un esdeveniment amb repercussió mediàtica, cap polític no sembla capaç de resistir-se a aprofitar-lo per generar titulars i intentar esgarrapar algun vot. Aquesta pràctica s’ha convertit en l’objectiu prioritari de molts actors polítics.
Des de fa temps, en l’àmbit polític es parla d’un clam que es fa sentir en tots els sectors de la societat: la greu manca d’habitatge i la seva conseqüència lògica, l’augment dels preus dels pocs pisos disponibles.
Des que aquesta pressió social va començar a fer-se sentir sobre els governs, hem anat escoltant anuncis de milers d’habitatges que es construiran per iniciativa del govern de l’Estat. A Catalunya, el Govern del president Illa tampoc no es queda enrere en les seves promeses: l’octubre de 2025 es va comprometre a impulsar la construcció de 210.000 habitatges mitjançant un acord de país, una iniciativa que s’afegia a la promesa de construir 50.000 pisos públics fins al 2030. Tanmateix, passa el temps i no hi ha notícies significatives sobre l’avanç d’aquests projectes, que continuen en el mateix estadi: declaracions i titulars.
Ara, arran del que el PSOE considera la necessitat de presentar alguna mesura davant el clam social generat per un desnonament autoritzat pel Jutjat de Primera Instància número 90 de Madrid contra una llogatera, el Govern de l’Estat ha preparat a corre-cuita un parell de decrets llei. Aquests decrets han estat rebutjats al Congrés, un fet que ha provocat —o que el president Sánchez ha aprofitat per provocar— la convocatòria d’eleccions, no sense abans assegurar-se que les normes esmentades es puguin aprovar a la Diputació Permanent del Congrés, composta per setanta diputats. Com sempre, davant l’habilitat política demostrada per Pedro Sánchez, costa saber si aquesta situació representa una derrota o una victòria.
Sense entrar a analitzar detalladament el contingut d’aquestes normes legals, s’hi observa una orientació força clara: establir mesures perquè les persones que ja disposen d’un contracte de lloguer puguin continuar vivint al mateix habitatge, mitjançant ajustos de preus i pròrrogues contractuals. Sens dubte, aquestes mesures poden ajudar un nombre considerable de famílies. Ara bé, deixant de banda les incongruències o les alteracions legals que puguin comportar aquests textos, s’hi troba a faltar una referència a les famílies que encara estan buscant un pis on establir-se.
No n’hi ha prou amb justificar aquesta situació dient que no hi poden accedir perquè els preus són massa elevats. És cert, però no ho explica tot. Els pisos són cars, sí, però també cal tenir en compte que, senzillament, no n’hi ha prou de disponibles.
Si reprenem les propostes del president Illa, cal afegir-hi altres mesures presentades al Parlament. Entre aquestes, hi ha la creació d’un fons de 25 milions d’euros per evitar desnonaments de persones en situació d’extrema vulnerabilitat, amb el compromís que, si cal, la Generalitat compri el pis afectat.
A aquesta iniciativa s’hi afegeix un paquet de 100 milions d’euros que preveu una nova fórmula perquè les persones de més de quaranta anys puguin comprar un habitatge a mitges amb la Generalitat i viure-hi durant cinquanta anys. Per completar les mesures destinades als diferents grups d’edat, també es proposa ampliar els crèdits d’emancipació per facilitar la compra d’un pis a les persones d’entre divuit i quaranta anys.
Si resulta que, a partir dels divuit anys, les persones necessiten ajuts econòmics per poder accedir a un habitatge, potser caldria revisar a fons la situació del país. A Catalunya, durant els darrers vint anys, els salaris han augmentat un 67%, segons dades de l’Idescat, mentre que el valor mitjà de taxació dels habitatges ha pujat un 42,5%, segons el Ministeri d’Habitatge.
Aquesta aparent incongruència s’ha de contextualitzar amb una dada especialment significativa: durant aquest període, el 66% dels municipis catalans no han construït cap habitatge de protecció oficial. A més, mentre que l’any 2023 hi havia 46.000 sol·licituds d’habitatge protegit, l’oferta a tot Catalunya era de tan sols 2.140 pisos.
Davant d’aquestes xifres, la qüestió és inevitable: de què serveixen les promeses, els anuncis i les mesures puntuals si no s’afronta el problema de fons? Protegir les persones que ja tenen un habitatge és necessari, però també ho és garantir que les que encara no en tenen puguin accedir-hi. Sense un augment real i sostingut de l’oferta d’habitatge, especialment del protegit i assequible, moltes de les mesures anunciades corren el risc de quedar-se en això que la política actual sembla dominar tan bé: declaracions i titulars.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.