Jordi de Manuel és un dels escriptors més sòlids de casa nostra. De fet, és un dels que trenca l’antic tòpic de «ciències o lletres». La seva formació científica, és doctor en Biologia, és la que, ben segur, l’ha portat cap a la literatura de gènere. Novel·la negra i ciència-ficció formen el gruix de la seva literatura que ha aconseguit fites i premis importants. Acaba de tancar el cicle de l’inspector Sergiot i els seus llibres, fets amb rigor, ciència i emoció, són sempre una sorpresa constant que val la pena gaudir.
Nom i cognom.
Jordi de Manuel Barrabín.
Data i lloc de naixement.
16 d’abril de 1962, Barcelona.
Com vas arribar al món editorial?
Va ser un pas que vaig fer amb naturalitat. Jo havia publicat llibres de text i el trànsit a la ficció va arribar en una de les editorials amb les quals havia treballat. Entre l’any 2000 i el 2003 vaig tenir la sort de guanyar uns quants premis literaris que en van fer aterrar millor al món editorial.
Quin va ser el teu primer llibre?
‘El pes de la por’, publicat per Alfaguara el 1998, coescrit amb Sílvia Vega.
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
L’escrivíem per als meus estudiants a classes de biologia. Un capítol de ficció cada setmana d’una història de ficció que els ajudava a aprendre. Quan vaig veure que els agradava, vaig tenir ganes de publicar-lo. Se’n van fer sis edicions.
Va ser complicat publicar-lo?
Vaig tenir sort. Va ser més fàcil del que esperava i vaig tenir un editor excel·lent, el Pere Martí.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptor?
N’he tingut molts, però el que tinc millor record potser va ser guanyar el 2001 el premi L’Odissea amb el recull de relats ‘Disseccions’, un guardó format per un jurat de 100 lectors de la llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès.
On t’agradaria arribar?
M’agradaria acabar tots els projectes que tinc al cap, molts dels quals he iniciat. I, sobretot, poder arribar a tants lectors com sigui possible… i per això fan falta traduccions, que per a un autor de gènere que escriu gènere en català és difícil.
Creus que podries definir el teu estil literari?
L’estil literari és sempre difícil de definir. Jo diria que tinc una prosa neta, llegidora, sense floritures ni escarafalls innecessaris. Soc un escriptor de gènere i m’agrada fusionar el negre amb la ciència–ficció. L’estructura de les meves obres no acostuma a ser lineal, hi ha un desordre cronològic, premeditat, en l’acció. Molts lectors asseguren que «veuen» les escenes que escric i que llegeixen en pocs dies les meves novel·les. Ambdós fets, per a mi, són afalacs.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Trobar una idea que vertebri una bona història i escriure’n el principi i el final. Sempre necessito saber on vaig. Tot seguit ve el procés més apassionant que és escriure el camí per arribar-hi… reescric molt, però poques vegades canvio el final.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
No gaires, m’agrada escriure amb música, sobretot instrumental. Quan el tema musical té lletra, em distreu.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
Molts… després d’acabar el cicle de l’inspector Marc Sergiot, amb 11 llibres ara voldria acabar el Cicle del Cometa que vaig començar fa vint anys amb ‘El cant de les dunes’, i ja porta quatre novel·les i un bon nombre de relats.
Quants llibres has publicat?
Ara per ara 23 novel·les i 8 reculls de relats. També he participat amb altres autors en una vintena d’antologies de narracions breus. He tingut la sort que una dotzena d’obres han estat guardonades amb premis literaris.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Jules Verne, Isaac Asimov, Ray Bradbury, Ursula K. Legin en el camp de la ciència-ficció. Georges Simenon, Patricia Highsmith i Dashiell Hammett. En literatura catalana, Mercè Rodoreda i Josep Pla. No sé si són de referència, però admiro com escrivien.
I algun de contemporani?
Andrea Camilleri i Arnaldur Indridason en narrativa policíaca i Ted Chiang i Becky Chambers en ciència-ficció. Stephen King, és un escriptor totterreny de literatura popular que admiro i que hauria d’haver llegit més.
El millor avantatge de la teva feina?
La llibertat i el plaer d’escriure, poder fer el que jo vull i quan em ve de gust.
El pitjor inconvenient?
Que un obra sigui rebutjada per un editor, o no guanyar un premi en el qual he dipositat massa expectatives.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
‘El dia dels trífids’, de John Wyndham. El vaig llegir a l’adolescència i em va influir molt.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
He gaudit i gaudeixo molt escrivint. Escriure ‘L’olor de la pluja’ va ser un camí llarg i apassionant. Escriure ‘La decisió de Manperel’, una novel·la ambientada en un lloc on mai no he estat, va ser un repte majúscul. Tinc també un record meravellós escrivint ‘El raptor de gnoms’, que forma part del cicle de l’inspector Sergiot, mentre recorria els boscos de Collserola per documentar-me per la novel·la.
Quin llibre estàs llegint?
Uns quants… ‘Històries de fantasmes’ de Siri Hustvedt, ‘Projecte Hail Mary’ d’Andy Weir i ‘La bíblia valenciana’, la segona novel·la de ‘Barcelona, la trilogia policíaca’ de Rafael Tasis.
Llegeixes quan estàs escrivint?
No deixo mai de llegir, però quan treballo molt intensament en una novel·la o un relat, llavors llegeixo menys… no es pot fer tot.
Recomana un llibre.
En recomanaré dos. Un de ciència-ficció, ‘Aprendre, si tenim sort’, de Becky Chambers; i una novel·la negra, ‘Dies foscos a la ciutat’, de Gene Kerrigan.
Recomana un llibre teu.
‘Dunes blanques’, de la col·lecció crims.cat, és fins ara el llibre més important que he escrit. Conté tres novel·les i tanco el cicle de Marc Sergiot.
Quin llibre no escriuries mai?
Un llibre d’autoajuda.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
De més èxits de vendes fins ara ‘Els crims de la taula periòdica’, escrit amb el químic Xavier Duran, en portem vuit edicions, edicions de les de debò, no de pocs centenars d’exemplars.
El més premiat ‘La decisió de Manperel’, que va ser premiat amb el Pin i Soler Ciutat de Tarragona i el Premi Ictineu a millor novel·la de ciència-ficció publicada el 2013.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘Dunes blanques’, el març de 2026, a la col·lecció de narrativa negra crims.cat de l’editorial Clandestina.
Què en destacaries?
El llibre conté tres novel·les de ficció climàtica on hibrido la narrativa negra i la ciència-ficció. Comença amb la reedició de ‘L’olor de la pluja’, la novel·la fundacional del cicle de l’inspector Marc Sergiot (el que té més títols en la narrativa negra catalana), el continuo amb ‘L’estany negre’, una novel·la breu ambientada als Pirineus i tanco el cicle amb ‘El despertar’. Segons el professor australià Stewart King, un dels estudiosos més importants de la narrativa negra, soc pioner del subgènere ficció «crimàtica» (‘crimate fiction’, juga amb les paraules ‘crime’ i ‘climate’).
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
En tinc moltes, una de les més sucoses va ser un Sant Jordi de fa uns vint anys. Em va tocar signar al costat d’una autora mediàtica, que tenia un programa de tele. Ella tenia una cua enorme i signava amb un tampó. No donava l’abast. Com jo no tenia gairebé ningú, li vaig suggerir si la podia ajudar. Vaig acabar sucant el tampó, quan s’assecava, a la capseta de tinta.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
No puc, seria una resposta massa llarga. Avanço en molts fronts, en diversos llibres alhora. M’agrada fer-ho així. Un parell estan contractats i altres sobreviuran el procés d’escriptura i potser es publicaran d’aquí a uns anys… segur que algun quedarà inacabat al disc dur del meu ordinador.