De vegades, hom té la sensació que ens trobem en un atzucac, perquè les situacions, els fets i les actuacions es van repetint sobre els mateixos assumptes, sobre les mateixes qüestions i sobre els mateixos problemes. Sempre, és clar, que tinguin quelcom a veure amb Catalunya, amb un doble vessant: els que voldrien, des de fora sembla ser, que Catalunya com a tal no existís o fos un territori més —si pot ser, anodí i gris—, i els que intenten, des d’ací, malauradament amb un cert èxit, que aquesta terra assumeixi cada vegada més les maneres de l’Estat, diluint la seva personalitat, com per fer-se perdonar el fet de ser catalans.
A hores d’ara, sembla que tota la política està focalitzada a Madrid i en les dificultats que té el PSOE amb relació als casos judicialitzats. Fins i tot el president Illa té previst comparèixer al Parlament de Catalunya per donar explicacions d’una qüestió que afecta un altre govern… o no és així? Seria un fet sorprenent si no fos per la submissió manifesta del nostre govern respecte al de l’Estat. Això sí, el govern de l’Estat, que ara es queixa d’una persecució judicial, continua sense donar resposta a les preguntes de l’Operació Catalunya, formulades per la vicepresidenta del comitè d’experts de l’ONU, Hélène Tigrouja, que qualifica de “molt preocupant la infiltració de policies sense cap garantia judicial”. Sembla que no hi han pensat, o potser la faula de l’alforja la saben aplicar prou bé.
Mentrestant, segueix la davallada del català. Ja s’ha comentat en diferents ocasions, però això no obvia el fet que cada nova informació ens situa en un escenari cada vegada més menyspreat. La darrera enquesta del CEO indica que el 50,5 % dels catalans canvien amb facilitat de llengua en diferents situacions quotidianes només per evitar problemes. Sobta que, precisament, si parles en català a Catalunya, puguis tenir problemes, però les dades ens diuen que és així. De fet, del quasi milió i mig de ciutadans d’altres estats que viuen aquí, només cent quinze mil (el 8 %) parlen català, segons el CEO. Per què s’haurien d’esforçar, si fins i tot el president Illa fa les seves intervencions traduint-les o directament en castellà?
És clar que no és l’únic. Fa uns dies, en unes declaracions del ministre català de Cultura de l’Estat, Ernest Urtasun, quan va ser preguntat per la posició del govern —que es diu defensor de la diversitat lingüística i la seva cooficialitat (curiosa definició, ja que la Constitució les defineix com a llengües oficials)— en relació a la proposta d’Alacant que demana ser considerada ciutat castellanoparlant, la seva resposta va ser que no en sabia res. Si no fos perquè d’aquest ministeri no s’espera gairebé res —ni tan sols un mínim suport a la defensa dels criteris professionals pel traspàs de les pintures del MNAC—, resultaria molt preocupant el poc interès per, entenem, la seva cultura i llengua.
Òbviament, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’amnistia podríem dir que és una bona notícia per a les persones afectades, tot i que caldria recordar la frase “cal canviar-ho tot perquè res no canviï”. Perquè la realitat és que segueix, com fins ara, en mans dels tribunals, que no la volen aplicar. Això sí, serveix perquè alguns polítics treguin pit defensant la seva aplicació a tots els afectats, com va dir el president Illa en una compareixença. Clar que obviant —segur que ho ha oblidat— que en declaracions durant les eleccions generals del 2023 rebutjava de forma contundent tant el referèndum com l’amnistia, afirmant que “fora del marc legal espanyol, suposa dividir els catalans”.
La memòria és tan feble que enguany no s’ha atorgat el premi Guillem Agulló, que va ser assumit pel president Aragonès quan el PP a València va decidir anul·lar-lo. Preguntada la consellera d’Igualtat i Feminismes, Eva Menor, de la Generalitat de Catalunya, per què no s’havia fet, va dir que “no sabia que existia”. Vull creure que es referia al premi, no a la persona de Guillem Agulló. Potser tot l’interès d’aquest govern està posat en les Creus de Sant Jordi, que segons s’ha vist en la darrera edició, sembla que té més pes la posició política de la persona guardonada a l’Estat que els mèrits fets per la cultura catalana. Així ho va manifestar Xevi Xirgo, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en un escrit adreçat a Rosa Romà, presidenta de la CCMA, recordant que el català ha de ser la llengua vehicular, davant la deriva que està prenent la incorporació del castellà. Potser, novament, s’han oblidat dels objectius de l’organisme que dirigeixen.
Hi ha una frase que va pronunciar el monarca en la celebració del mil·lenari de Montserrat —sembla que autoinvitat— quan va poder fer el seu discurs després de totes les dificultats per entrar al monestir. Va alertar de “les identitats excloents”. No podem estar-hi més d’acord. Llàstima que el 3 d’octubre el seu discurs no pogués ser més excloent i partidista. Quina mala memòria.
Hi ha una queixa generalitzada per la manca d’interès de la ciutadania per la política, i es posa sovint el focus en els votants que no hi participen. És clar que cal participar en política, però amb dirigents amb una memòria tan modelable, tot i que no sigui desitjable, és comprensible que, encara que no estiguin d’acord amb les polítiques que s’apliquen, molts decideixin quedar-se a casa. Potser caldria recordar aquella frase de Charles de Gaulle: “He arribat a la conclusió que la política és massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics”.
Joan Bermúdez Prieto és advocat i politòleg.