‘La Pubilla’ s’exposa al vestíbul de l’Ajuntament de Reus des del novembre de 2016. Era propietat de la Fundació la Caixa, que en va fer donació a l’Institut Municipal de Museus de Reus. Joan Rebull, fill il·lustre de la nostra ciutat, va realitzar aquesta escultura (185 cm.), de la qual hi ha dues versions, el 1965, amb marbre de Carrara.
***
I aquí m’estic, al vestíbul de la Casa de la Vila, des de fa quasi nou anys, estàtica per fora i un si és no és delerosa per dins.
No sé si sabeu que abans em podíeu veure en una oficina bancària de la plaça del pintor Fortuny –la del “Condesitu”– on només hi havia gent amb llibretetes d’estalvi, o amb carteres plenes de bitllets buscant una bona inversió per engreixar-los, o amb un préstec acabat de concedir que els acanaria per una llarga temporada.
Potser estic millor ara, tot i que em sembla que hi ha qui ni em percep, tan integrada en el paisatge consistorial de cada dia: persones que van escales amunt i avall, de pressa o amb parsimònia, segons la circumstància i el protocol, altres que entren a les sales adjacents, entre les portes de les quals em trobo, amb papers, amb carpetes, amb preguntes, amb sol·licituds, amb cara de no tenir gaire clar si els solucionaran el que han vingut a tramitar… És com si això no anés amb mi, tan quieta, sempre amb el mateix gest, recolzant al maluc la panera plena de raïms ufans, arrodonits, que s’intueixen amb la dolçor al punt, com si us convidés a tastar-ne uns gotims.
No em puc queixar, però, que estic situada en un lloc privilegiat, no com la meva parenta, la `Dona ajaguda’, que porta més temps que jo en aquest ajuntament i es passa la vida –la vida?– sota les escales, jaient i jaient. De vegades em fa enveja, la seva posició, tan aparentment desinhibida, tan aparentment còmoda, exhibint-se –fins a un punt– amb aquell toc sensual, lluint els pits, turgents, i les cuixes, tan molsudes. En canvi, jo, vestida com cal; encara bo que ensenyo un bon tros de braç i una mica miqueta els genolls. Perquè mira que tinc les cames ben tornejades i seria una llàstima que la faldilla prisada –i tan ben feta!– m’arribés fins a mig panxell. La brusa també m’escau: poc escotada, gens escotada, i amb tot se m’arrapa bé al cos. El que no m’acaba d’agradar, ni poc ni molt, és el mocador del cap, perquè m’amaga els cabells. Ja sé que és per resguardar-me del sol i perquè les grenyes no m’amoïnin, i que la peça sembla de bo de bo, d’un teixit amb caient –només cal veure la llaçada sota la barbeta–, però a mi el sol no em fa cap nosa, que no em toca ni de prop ni de lluny.
El cas és que, de tant mirar-me-la, la meva companya que jeu, trobo que ella i jo ens assemblem, força, i em faig cabòries que potser som la mateixa, que som una, en dues versions: la que fa i la que descansa.
Acabo: m’han dit que soc l’última de la sèrie d’articles sobre escultures de dones que han escrit aquestes xiques de Reusenques, tan lletraferides i eixerides, i ho aprofito per dir-vos que recullo noms de ganxetes perquè nomenin alguna altra filla il·lustre de la ciutat, que d’homes ja en tenim molts i segur que més d’una de les que vaig apuntant s’ho ben mereix. És que només n’hi ha tres, de dones amb aquest títol honorífic: dues religioses i una dansarina, en contra de cinquanta-cinc homes; sí, és clar, també tenim una ceramista filla adoptiva –però vuit fills adoptius. No res, que faré el que sigui, que tinc temps, per reduir aquesta desproporció.
Si se us acut alguna candidata, m’ho dieu i l’afegiré a la llista. Ja sabeu on soc.