Ha quedat clar que no n’hi havia prou amb anomenar ‘LAPAO’ (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) o ‘LAPAPYP’ (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca) al català que es parla als pobles de la Franja.
Llavors, el maig del 2013, va ser el toc d’alerta, per uns i pels altres, però ara es veu que només va ser un avís. Encara es podia afinar la nota d’aquell govern de la Chunta —amb una consellera de Cultura anomenada María Dolores Serrat Moré, nascuda a Ripoll—, i arrodonir el disbarat.
No se sap si és perquè aquella dreta que es va penjar la medalla per la ombrada s’ho ha repensat i ha decidit que no n’hi havia prou, o si és que ja no es reconeix ni a ella mateixa —de fet, com està passant en altres partits— i pensa que, per mantenir-se com a opció, és millor alinear-se amb qui l’amenaça i avança per la seva dreta. Si anar en contra de Catalunya i de la seva llengua dona vots, doncs a veure qui la fa més grossa i n’aconsegueix més.
Que l’extrema dreta i la dreta extremada utilitzin aquesta estratègia —la de veure qui desbarra més— als catalans ens hauria de ser indiferent, a no ser que d’aquestes disputes primitives i de replà d’escala en sortim directament perjudicats.
Entre unes disbauxes i altres, ara ja es tracta d’eliminar, d’esborrar, allò que es parla a part de la seva terra, aquella que algú va fer que el riu determinés que era d’allà i no d’aquí, independentment de la llengua que s’hi parlava.
Ara ja es tracta de prohibir-ne l’ús, fins i tot d’eliminar l’Institut Aragonès del Català.
Com faran complir aquesta norma? Com faran entendre als nadius que la llengua que parlen des de sempre no és la que han de parlar i que, a partir d’ara, pel fet de pertànyer a l’Aragó, la seva llengua serà el castellà?
La seva dèria no els deixa veure que mai podran esborrar la manera natural de parlar, i que, generació rere generació, ve “de fàbrica”, per molt que s’hi escarrassin.
Com els diran que un grup de polítics es creu amb el dret de dir-los com han de parlar, perquè això és Espanya i només hi ha una llengua: el castellà? Però no aquell dels diccionaris —castellà-català— de sempre, sinó el que, essent el mateix, per fer-lo més universal i mundial, ara anomenen “español”, que els queda millor i és coherent amb l’obsessió colonialista, excloent i totalitària de parlar en nom de tots i per a tots, ignorant el que, oficialment, dicta la Constitució Espanyola.
En fi, malament quan els sentiments es mouen per determinades ideologies, o quan la política està en mans d’un poder superior.