Josep Piqué Iserte va néixer a Montbrió del Camp l’any 1913 i va morir a l’edat de 99 anys. Va conrear múltiples disciplines artístiques: pintura, escultura, collage, disseny de mobiliari, de tèxtils, de catifes, de tapissos, de joies… Va arribar a practicar una tècnica pictòrica pròpia, la piquégrafia. El seu estil escultòric és singular i inconfusible. L’escultura ‘Maternitat’, creada el 1972, és de planxa de ferro galvanitzat i en va fer donació a l’Hospital de Reus l’any 1991. La podeu veure al vestíbul d’entrada de l’hospital, just davant de la cafeteria.
***
L’Eloi va néixer el 27 de maig de 2020 a la Maternitat de l’Hospital Sant Joan de Reus. Una data com qualsevol altra per néixer si no fos que es trobava dins l’interval de temps en què es va decretar l’estat d’alarma a causa de la pandèmia pel virus de la COVID-19. Ni ell, ni tu, vau poder gaudir la seva arribada al món. Tot el procés es va convertir en un malson, en un patiment extrem. Sabies que la pandèmia ho havia trastocat tot i havies intentat mentalitzar-te, ho havies intentat… Però en un moment d’alta sensibilitat emocional per a tu, les situacions es conjuraven per fer-te sentir sola, desvalguda i amb molta por: el curs preparatori del part es va anul·lar, el seguiment de l’embaràs te’l feia cada vegada un professional diferent, a les ecografies hi havies d’anar sense el teu company, moltes consultes havien de ser telefòniques… I tot això amb un pensament que no t’abandonava: en qualsevol moment, el virus podia contagiar-te a tu i al teu fill. Vas haver de parir tota sola, amb mascareta, i vas haver d’abandonar l’hospital amb el nadó en tot just vint-i-quatre hores. A casa, el sentiment d’abandó i solitud es va agreujar. L’Eloi no va acceptar bé la teva llet i tu, desbordada, sempre te n’has culpat. Potser per això només tens un fill: et sents incapaç de tornar a passar per tot allò.
Avui has tornat amb l’Eloi a la maternitat de l’hospital per primera vegada des que ell va néixer, ara fa gairebé cinc anys. La teva germana petita acaba de tenir una filla i frises per compartir amb ella la seva alegria. Quan ets a la planta, però, t’has d’aturar, no pots avançar, et costa respirar. Seus a una de les cadires de la sala d’espera per tal de recuperar l’alè mentre el teu fill t’estira i intenta fer-te posar dreta. No ho aconsegueix i es mou per la estança sense entendre què està passant. Amb prou feines ho entens tu: tornar al lloc del seu naixement i els cinc anys d’una ferida que no has aconseguit tancar t’han deixat fora de joc, t’han fet conscient d’un passat que encara et fa molt mal. El mires, la seva vitalitat, l’amor i la innocència dels seus ulls et sacseja, saps que ho has de superar i notes que ha arribat el moment de fer les paus amb un fet atzarós i duríssim del qual, te n’acabes d’adonar, ni el teu fill ni tu en vau ser responsables.
Eloi, vine, que la mama vol ser feliç!, li dius somrient. Totes les mares que t’han precedit i conformen el teu ADN uneixen la seva força ancestral i, de ben endins, et puja una glopada dolça com la mel que et fa obrir els braços de bat a bat en un acte d’amor generós, sense condicions. L’Eloi no comprèn les teves paraules però entén perfectament el teu gest i, fixant els ulls en el teu rostre, comença a caminar cap a tu. Agafa embranzida a mesura que et té més a prop i es llença als teus braços. Tot el teu cos s’hi acobla. Asseguda com estàs, notes que és quasi tan gran com tu quan el puges a la falda i fas un niu calent i acollidor que l’embolcalla. L’amanyagues, el beses, l’acarones i deixes que les seves rialles siguin el bàlsam que faci possible un nou futur ple d’esperança.