El Dia Internacional contra l’LGTB-fòbia, que se celebra cada 17 de maig, recorda l’eliminació de l’homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l’OMS l’any 1990. Aquesta data, més que un símbol, és un recordatori que els avenços legals no garanteixen per si sols la desaparició de l’odi, la discriminació o la violència. A Espanya, el Consell de Ministres va reafirmar el 12 de maig, en una declaració institucional, el seu compromís amb la igualtat real i efectiva del col·lectiu LGTBI+, alertant de l’increment dels discursos d’odi, especialment en entorns digitals, i de la persistència de prejudicis que afecten la vida quotidiana de milions de persones. Ens considerem un país pioner en la matèria, però certament no es pot abaixar la guàrdia.
Espanya és reconeguda internacionalment com un dels països amb una protecció legal més gran per a les persones LGTBI+. La declaració institucional esmentada del Govern subratlla que el país ocupa la quarta posició al rànquing Rainbow Map 2024 d’ILGA-Europe, i recorda fites com la Llei 13/2005, que va convertir Espanya en un dels primers països del món a legalitzar el matrimoni plenament igualitari entre persones del mateix sexe, o la recent Llei 4/2023, que reforça els drets de les persones trans i consolida un marc d’igualtat real.
Tanmateix, el mateix Executiu adverteix que l’LGTB-fòbia continua sent una realitat: dues de cada tres persones LGTBI+ perceben un augment de la intolerància, i la violència contra el col·lectiu s’ha incrementat en els darrers anys, especialment a través de les xarxes socials i en espais públics. L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya aporta percentatges similars, de manera que no es pot sinó concloure que els avenços legislatius han d’anar acompanyats de polítiques públiques, educació i una defensa ferma dels drets humans en aquest àmbit.
En aquest context de memòria i reivindicació, resulta imprescindible recordar la història de Marcela Gracia Ibeas i Elisa Sánchez Loriga, dues mestres gallegues que el 1901 van protagonitzar el que avui consideraríem el primer matrimoni igualitari a Espanya. Per aconseguir-ho, l’Elisa va adoptar una identitat masculina -‘Mario Sánchez’- i totes dues van aconseguir casar-se per l’Església a A Coruña, desafiant les normes socials i legals de la seva època.
La seva unió, perseguida i escandalosa per a la societat d’aleshores, es va convertir en un símbol de resistència i amor davant l’opressió. Més d’un segle després, la seva història continua inspirant obres culturals, investigacions i reconeixements públics, com els premis que porten els seus noms i que celebren la defensa dels drets LGTBI+ a Galícia.
Avui, però, ens enfrontem a una paradoxa generacional: gaudim d’avenços legals, però ens trobem davant de noves resistències, fins i tot entre els més joves. Tot i que la legislació espanyola és una de les més avançades del món, la realitat social és, en efecte, més complexa. Qui subscriu aquest escrit és un ‘boomer’ i se sorprèn, certament, en consultar estudis sobre les valoracions que la generació ‘Z’ fa al respecte. Segons els experts, els joves que aquest any tenen entre 14 i 29 anys, un grup sovint percebut com el més obert i divers, mostren respostes contradictòries davant les identitats i maneres de viure LGTBI+. D’una banda, estudis recents indiquen una visibilitat més elevada, naturalització i suport a la diversitat sexual i de gènere. De l’altra, emergeixen discursos de rebuig o desinformació amplificats per les xarxes socials, on conviuen activisme, polarització i missatges d’odi.
Aquest fenomen no és exclusiu d’Espanya. En països amb fortes restriccions religioses, l’LGTB-fòbia continua sent institucional, però fins i tot en democràcies liberals s’observa un repunt de moviments conservadors radicals que qüestionen drets ja consolidats. La declaració institucional del Govern espanyol adverteix precisament d’aquest risc: els drets conquerits poden veure’s amenaçats si no es defensen activament davant la intolerància i la desinformació.
Per això, el 2026, el 17 de maig ja no és només una data commemorativa: és una crida a l’acció. Les institucions han de continuar impulsant polítiques que garanteixin la igualtat real, però la societat en conjunt -famílies, escoles, mitjans, empreses i ciutadania- té igualment la responsabilitat de construir espais segurs i lliures d’odi. El compromís ha de ser col·lectiu. Aprofitem aquest Dia Internacional contra l’LGTB-fòbia per reafirmar el nostre compromís com a país amb la diversitat, la llibertat i la dignitat de totes les persones, i reconeguem també que la defensa d’aquests valors exigeix vigilància, educació i, sobretot, valentia.
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.