Aquests dies, els reusencs tornen a aixecar el cap quan passen pel Mercadal. La recuperació de la torratxa de la Casa Navàs ha tornat al debat públic una paraula que rarament surt del seu context especialitzat: la restauració i la conservació.
Però resumir la conservació de patrimoni a una qüestió tècnica és un error freqüent. La conservació i restauració és un ofici que requereix d’una gran quantitat de coneixements: des de la història i l’art fins a la biologia o la química. És, en gran part, una disciplina científica, tot i que sovint es percep com una activitat purament artística.
Com a reusenc de tota la vida, sempre he vist la Casa Navàs mutilada. M’hi havia acostumat. Aquella absència formava part del paisatge quotidià, però també era un record visible dels danys de la Guerra Civil, un testimoni que ens parla de la destrucció que pot provocar un conflicte.
Davant d’això, sorgeix una pregunta inevitable: per què la restaurem? Val la pena retornar l’edifici al seu estat original, o conservar-lo tal com ha arribat fins avui? Recuperar la seva imatge inicial pot semblar una manera de posar en valor el patrimoni, però també pot implicar esborrar una part significativa de la seva història. Restaurar no és recuperar el passat tal com era, sinó decidir com volem relacionar-nos amb ell.
El patrimoni no es conserva només amb bastides, sinó amb mirada. És aquí on la conservació deixa de ser només una qüestió tècnica i entra en joc el paper de la ciutadania. El patrimoni no és només un conjunt d’objectes, és part de la nostra identitat col·lectiva com a ciutat. I, com a tal, les decisions sobre com conservar-lo també són decisions sobre què volem recordar i com volem explicar-nos.
Els professionals de la restauració ja tenen en compte aquesta complexitat. Per això, sovint s’apliquen criteris com el de discernibilitat, que permeten identificar què és original i que ha estat intervingut. Així es conserva l’obra, però també la seva història.
Tot i això, un cop finalitzada la intervenció, la responsabilitat no desapareix. És també tasca de la ciutadania mantenir viu el significat d’aquest patrimoni, transmetre’n la història i evitar que esdevingui només una imatge buida per a les generacions futures.
Perquè conservar no és només restaurar. És assumir la responsabilitat de decidir què volem recordar, i què estem disposats a oblidar.
Sergi Sánchez és estudiant de conservació i restauració de béns culturals a la Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya