El 25-N és el Dia Internacional per l’erradicació de les violències contra les dones, i pensareu que d’això ja en fa molts dies, i que potser ara potser ja no toca parlar-ne. Però sortir al carrer a fer un minut de silenci per una víctima, quan a través de les notícies ens assabentem d’un nou feminicidi, o fer actes el 25-N amb motiu d’aquesta data no és suficient. I la resta de l’any?
El cas és que les violències masclistes no entenen de dates i dies, són un fet que, malauradament, ens acompanya tot l’any (no fa festa) a totes hores i en tots els àmbits, per això avui voldria posar el focus, en espais en els que no se sol parlar de les violències masclistes vers les dones: l’espai públic, dins les institucions i en el mon de la política.
Perquè sí, dins la política i en l’àmbit institucional també es produeixen violències masclistes, comportaments i actituds que passen desapercebudes i són legitimades i tolerades per una societat heteropatriarcal que alimenta i consent aquesta manera simbòlica d’utilitzar la violència contra les dones, és una violència estructural que forma part del sistema, manifestada, de vegades, de forma molt subtil i d’altres de forma més explicita amb una forma d’actuar que només pretén preservar els privilegis i el poder per part d’algunes elits i lobbies masculins.
El passat 26 de novembre, des d’ERC Reus vam convidar la Mireia Boya a presentar el seu llibre ‘Trencar el Silenci’ i vam conversar sobre la seva experiència de supervivent (ella sí) d’un cas d’assetjament psicològic per part d’un company del seu propi partit. Vam fer esment, a tall d’exemple, d’alguns casos mediàtics d’assetjament que s’han produït en aquests entorns i que han sortit a la llum durant aquest any: el cas Rubiales a la RFEF, el cas Errejón dins el seu partit o més recentment el de Saül Gordillo, alt directiu de mitjans de comunicació i tots ells, també el de la Mireia, tenen dues característiques en comú: les persones assetjades són dones i a més a més, els agressors són homes que tenen càrrecs d’autoritat en les seves respectives corporacions dels quals s’aprofiten per exercir un abús de poder, és a dir, es valen de la seva posició i es creuen impunes per exercir violència cap a companyes o treballadores del seu entorn.
Aquests abusos pretenen desprestigiar les dones que els pateixen avergonyint-les, humiliant-les, menystenint-les i ridiculitzant-les, minimitzant o negant després l’assetjament i els abusos amb l’objectiu de malmetre la seva autoestima.
I quin és el tallafocs que fa que tot això s’aturi? La visibilització i la denúncia. El silenci és còmplice de la impunitat, d’aquí que traspassar aquesta barrera sigui un pas difícil però necessari, perquè primer cal identificar i admetre que això t’està passant a tu i això desencadena tot un seguit d’emocions (por, ira, vergonya, culpa, entre altres) difícils d’afrontar i gestionar.
La reparació psicoemocional després d’una vivència com aquesta passa, no tan sols per la denúncia, sinó per buscar aliances, teixir xarxes de complicitat i acompanyament, i no qüestionant el relat de les dones que fan el pas d’explicar la seva història, com en el cas de la Mireia, que va trencar el silenci escrivint el llibre i buscant el suport d’altres dones del seu entorn.
L’empatia i la sororitat són guaridores i ens salvaran, però no només això, sinó que actuen com element de detecció i prevenció de les violències masclistes i ens poden ajudar a iniciar un canvi de mirada dins les estructures institucionals, polítiques i també empresarials. Feminitzar els espais de relació i de poder dins aquestes estructures pot resultar un revulsiu per enriquir i transformar el seu funcionament, relacionar-nos i interactuar d’una manera més sana cultivant el respecte i l’equitat entre tota la comunitat.
Lourdes Camprubí i Reverté és psicòloga i secretària de Feminismes de la Secció Local d’ERC Reus.