Lliuro la segona de les peticions que m’han fet. Rebre peticions em trasllada als antics espais radiofònics a través dels quals els oients demanaven una cançó per dedicar a familiars i amics, i el locutor l’emetia. Tot plegat, amb l’emoció d’escoltar el teu nom o el dels teus per la ràdio. Va ser una fórmula de gran èxit que moltes emissores van anar establint a poc a poc i que va fer que les cançons —de tota mena— fossin fidels companyes de tardes a moltes cases. En l’etapa final d’aquests programes era habitual que se sol·licitessin cançons del protagonista d’avui: Nino Bravo. Efectivament, m’han demanat que en parli i que comparteixi la cançó «Un beso y una flor». Entenc que us pugui sorprendre, però les peticions són com són. Així que avant!
D’entre els molts temes que va interpretar durant la seva curta carrera musical, aquest és, sens dubte, un dels més populars. La cançó, inclosa en el seu tercer àlbum, ‘Un beso y una flor’ (1972), la van compondre José Luis Armenteros i Pablo Herrero, un duet que va donar vida a diverses composicions reeixides d’aquella època. Amb una melodia i una lletra que toquen la fibra, «Un beso y una flor» parla del comiat i l’esperança d’un nou començament amb aires d’aventura. La lletra bé pot fer pensar en un immigrant que deixa enrere algú que estima.
Luis Manuel Ferri Llopis, que era el nom real de Nino Bravo, va néixer a Aielo de Malferit (Vall d’Albaida) el 3 d’agost de 1944, però només hi va viure dos anys, abans la seva família no es va establir a la ciutat de València. Allà va créixer i d’adolescent va començar a treballar en una joieria mentre ja apuntava maneres en el cant melòdic, amb una veu prodigiosa. El 1962, amb uns amics, va formar el grup Los Hispánicos, i després es va incorporar a Los Superson per reemplaçar-ne el cantant, que havia mort en un accident de cotxe.
Ja com a Nino Bravo, nom artístic triat pel seu representant, va editar cinc àlbums: ‘Te quiero, te quiero’, ‘Nino Bravo’, ‘Un beso y una flor’, ‘Mi tierra’ i el pòstum ‘…y volumen 5’. A més, va gravar 65 cançons, aproximadament. El vocalista va saber aprofitar el seu magnetisme en directe protagonitzant actuacions televisives de gran audiència i participant en festivals per Espanya i Llatinoamèrica.
Nino Bravo va morir el 16 d’abril de 1973 en un accident automobilístic a la província de Conca, només amb 28 anys, en la plenitud de la seva carrera. Lluny de ser oblidat, es va convertir en tot un mite per a moltes generacions.
Un últim apunt: el seu primer gran contracte professional com a figura artística el va fer arran d’un concert en una revetlla del CN Reus Ploms el 1971.
Bon cap de setmana!