No sempre és fàcil, ans al contrari: cada vegada és més difícil establir acords entre els partits polítics i, sobretot, que aquests acabin complint-se. De fet, els diferents partits han de fer sovint mans i mànigues per sortir dels esvorancs en què es veuen contínuament situats quan han d’explicar els resultats i el grau de compliment dels pactes assolits. La raó d’aquesta situació és, doncs, relativament fàcil d’explicar: els acords no s’acaben complint mai del tot i, massa sovint, cal reescriure els arguments perquè semblin versemblants.
L’enèsima situació viscuda ha estat el resultat de la trobada al Palau de la Moncloa entre el president Pedro Sánchez i Oriol Junqueras. Una reunió en què s’havia de visualitzar que ERC aconseguia el compliment dels acords de finançament signats tant per donar suport a la presidència de l’Estat com a la de la Generalitat. De fet, va caldre la celebració de dues reunions prèvies secretes, tal com posteriorment van confirmar els mateixos assistents, en què cal suposar que es va assajar el relat que s’havia d’explicar: d’una banda, un Junqueras que havia d’aparèixer com qui ho havia aconseguit tot; de l’altra, un Sánchez que havia d’evitar qualsevol sensació de cessió a les pretensions catalanes.
Junqueras és un polític intel·ligent, hàbil i amb un domini notable del llenguatge. Aquest fet li ha permès presentar els acords com un compliment dels compromisos adquirits, tot deixant convenientment al marge alguns elements clau. Entre aquests, que la societat creada per gestionar Rodalies, amb la presidència de la consellera Paneque, queda en mans del govern central gràcies a la seva majoria al consell d’administració; o bé l’endarreriment, sense data fixada, de la recaptació de l’IRPF, ja que, segons declaracions de la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, no existeix encara una estructura preparada per fer-ho, una circumstància que sembla que els signants del pacte desconeixien.
Fins i tot, Junqueras ha arribat a titllar els representants de Junts de mentiders quan aquests li han recordat que va prometre obtenir el concert econòmic i la recaptació de tots els impostos. Tanmateix, aquesta interpretació no només és compartida per Junts, sinó també per sectors d’ERC, com el col·lectiu Primer d’Octubre, que s’oposa al pacte ERC-PSOE en considerar que perpetua l’espoli fiscal i que, en cap cas, pot ser qualificat de concert econòmic, tal com s’havia assegurat.
I, estrictament parlant, Junqueras té raó quan afirma que ell, personalment, mai no va pronunciar aquestes paraules. Ara bé, altres membres d’ERC, durant les declaracions fetes el juliol de 2024 en el marc de les negociacions per a l’acord d’investidura de Salvador Illa, van qualificar l’acord —tant des del PSC-PSOE com des d’ERC— de “concert econòmic solidari”. Aquesta definició va ser avalada per l’executiva d’ERC en el preacord amb Illa, afegint-hi, a més, el concepte de “sobirania fiscal”, expressió també utilitzada reiteradament pels dirigents republicans. Sembla, doncs, que Junqueras, tot recorrent a sinònims, analogies o equivalències, mai no va dir exactament aquestes paraules. Cadascú sembla tenir assignat el seu paper en aquest vodevil.
Amb la memòria d’aquestes declaracions, Junts interpreta que no s’han complert els compromisos que ERC va assumir i reclama el concert econòmic al qual, segons ells, s’havien compromès. Insisteixen que aquest és el moment de sumar els vots d’ambdues formacions per augmentar la pressió sobre el govern de Pedro Sánchez i arribar, finalment, al tan desitjat concert. Sorprèn, però, aquesta nova posició de Junts reclamant un acord entre els dos partits independentistes, quan des del primer moment —fins i tot abans del 2017, tot i que aleshores ho dissimulaven— ens tenen acostumats a una lluita fratricida constant: quan un dels partits obté un acord, per minso que sigui, l’altre s’hi oposa sistemàticament.
Certament, avui hi ha sobre la taula dos plantejaments clarament diferenciats. D’una banda, la recuperació de l’estratègia de l’antiga Convergència, el conegut “peix al cove”, que sembla defensar ERC. De l’altra, la proposta de Junts, més conceptual, que pretén sortir del règim general de finançament, obtenir una posició diferenciada per a Catalunya i, per aquest camí, arribar a un concert econòmic similar al del País Basc i Navarra.
La realitat, però, és tossuda. En aquests moments hi ha una proposta concreta perquè Catalunya obtingui a partir de l’any 2027 uns 4.700 milions d’euros més, tot continuant dins del règim general. Amb el risc afegit que ja es va produir amb l’esquema anterior, signat l’any 2009 i caducat el 2014: s’utilitza un acord que fa dotze anys que s’hauria d’haver revisat. De fet, si aquest sistema s’hagués actualitzat quan tocava, Catalunya ja estaria percebent una xifra similar. Per tant, si no hi ha canvis de govern o de majories —un risc permanent—, el que es farà serà actualitzar l’actual sistema de finançament, amb un petit increment en la recaptació d’alguns impostos. Sens dubte, això millorarà els recursos disponibles, molt necessaris, però sense alterar el fons del problema.
La posició de Junts davant aquest escenari de negació els serà difícil d’explicar. Més enllà de si tenen raó conceptualment, la voluntat de sumar vots és, a la pràctica, impossible: només cal observar com actuen Gabriel Rufián i Míriam Nogueras al Congrés per entendre-ho. A més, la proposta del concert econòmic, fins i tot en el cas hipotètic del “miracle” de sumar els catorze vots, requeriria una majoria qualificada, ja que caldria modificar, entre d’altres, la Llei orgànica 8/1980. Així doncs, Junts es troba davant un dilema: persistir en una proposta avui irrealitzable o acabar donant la raó al seu “enemic”. En qualsevol cas, és evident que l’acord actual no satisfà gairebé ningú.
Tot això sense oblidar que l’aplicació efectiva d’aquest acord no està garantida. I, en el supòsit que finalment s’arribi a aplicar, és més que probable que ho faci amb modificacions —el ribot d’Alfonso Guerra encara funciona— i amb una nova reinterpretació semàntica que en rebaixi l’abast. Només cal esperar que no s’acabi complint el vell adagi de “pa per avui i fam per a demà”. Tret, és clar —i permeteu-me la llicència il·lusòria—, que per primera vegada a la història els 33 diputats catalans, inclosos els 19 del PSC, si no estiguessin supeditats a les directrius del PSOE, anessin tots a una. Aleshores, potser, estaríem parlant d’una altra història.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.