Aquest dijous s’ha apagat la llum d’un dels jugadors més estimats pels aficionats de l’hoquei del Reus Deportiu. L’exjugador argentí José Martinazzo ha mort als 65 anys després de no poder superar una dura malaltia.
José Antonio Martinazzo va néixer l’any 1961 a San Juan, a l’Argentina, i era el petit de vuit germans —Raúl Héctor, Valentín, Maria Elena, Carlos, Luís Eduardo, Rosa i Daniel—, tots ells vinculats a l’hoquei patins. Va iniciar-se des de ben petit al Club Deportivo Unión Estudiantil de San Juan, seguint els passos dels seus germans Raúl i Daniel.
Precisament, al costat de Daniel Martinazzo i dels seus companys Gustavo Bueno, Pablo Cairo, Jorge Luz, Mario Rubio, Mario Agüero, Òscar Hidalgo, Carlos Rubio i Ángel Maldonado, va assolir un dels grans èxits de la seva carrera amb la selecció argentina. Va ser al Mundial de Novara (Itàlia) de 1984, on l’Argentina es va proclamar campiona del món després de derrotar la selecció italiana a la final per 2 gols a 1.
Martinazzo va disputar deu temporades a la lliga italiana, on va defensar les samarretes del Monza, el Castiglione i el Vercelli. Va ser durant aquesta etapa quan va conèixer la seva esposa, Dona Chiti, amb qui va tenir dues filles, Antonella i Francesca, i un fill, Albano, de 22 anys, que també ha seguit els passos familiars i juga actualment al HCP Grândola de la lliga portuguesa.
La temporada 1987-1988 va fitxar pel Reus Deportiu. Durant les cinc temporades que va vestir la samarreta roig-i-negra, va marcar 200 gols entre la Divisió d’Honor, la Copa del Rei i la Copa CERS.
La seva particular manera de jugar i, sobretot, de celebrar els gols li van valer el sobrenom de «Torero» Martinazzo, amb el qual els aficionats reusencs van convertir les seves accions en tot un espectacle a les graderies.
Amb el Reus Deportiu no va arribar a aixecar cap títol, tot i disputar dues finals. La primera va ser la de la Copa del Rei de 1990, a Alcobendas, contra el Dominicos, en què els roig-i-negres van caure per 2 gols a 1. L’any següent, el 1991, el Reus va disputar la final de la Copa CERS contra el Benfica. Després d’imposar-se per 6 a 4 en el partit d’anada, disputat a la capital del Baix Camp, el conjunt reusenc va perdre a Lisboa per 10 a 3.
L’any 1992, Martinazzo va deixar la disciplina del conjunt del Reus.
Abans de penjar definitivament els patins, l’argentí també va jugar al Cambrils. Un cop retirat, però, va continuar estretament vinculat a l’hoquei patins des de les banquetes i va arribar a dirigir la selecció absoluta de l’Argentina.
Un dels capítols més destacats d’aquesta etapa es va viure al Mundial de San Juan de 2011. Amb Martinazzo a la banqueta, la selecció argentina va aconseguir classificar-se per a la final davant d’un pavelló Aldo Cantoni de San Juan ple, amb més de 8.000 espectadors. En el partit decisiu, però, l’Argentina va perdre davant d’Espanya per 6 a 5.
Martinazzo també va dedicar bona part de la seva trajectòria a la formació de nous talents. Durant diversos anys va exercir com a entrenador i coordinador tècnic de les seleccions juvenils argentines, transmetent els seus coneixements i la seva experiència a les noves generacions.
Amb la seva mort desapareix una figura que va deixar una profunda empremta tant en l’hoquei argentí com en el Reus Deportiu, on el record del “Torero” Martinazzo continuarà molt present entre els aficionats.