Rebo un missatge a quarts de nou del matí que em trenca el cor en mil bocins. L’envia la Carme: “Un 24 d’abril fa 33 anys ens vam casar. Avui te’n vas per sempre. T’estimem”. Una foto del casament i una foto de l’Anton Maria fent camí per alguna de les valls que tant li agradava trepitjar il·lustren el missatge. Sabem que ens morirem, no hi ha excepció possible, però no sabem quan. I quan arriba és cruel, injusta.
L’Anton Maria Ballester i Grau va ser cap de colla i president dels Xiquets de Reus, entre d’altres coses. Probablement en aquesta època va ser quan més vam treballar plegats, i més ens vam conèixer. Però per una part, un parentiu llunyà i el fet que de jove ell visqués al carrer Major i jo al carrer de les Galanes, érem del barri i coincidíem al quiosc, o fent-la petar amb el Tomàs, i per altra part que amb la Carme, la seva parella de sempre, vam ser dels primers funcionaris de la Generalitat i vam tenir l’honor de servir el país des de la recuperació de l’autogovern, va fer que l’amistat esdevingués cada cop més intensa i sincera.
Quan un grup de joves vam crear una colla castellera a Reus, vam decidir que havíem d’anar a buscar gent de seny. Ens era indispensable per donar credibilitat a un projecte utòpic en aquells moments. I així ho vam fer. Ell va ser un dels primers seleccionats, de la gent d’ordre que ens havia de dotar de la suficient transversalitat per a què la ciutat ens prengués seriosament. L’Anton Maria es va comprometre des del primer moment i no es va limitar a donar suport i cedir el seu prestigi per la causa. Es va arromangar com el més jove i va pencar fort i de valent per a què aquell projecte, aquell somni fos una realitat. I just dijous va fer 39 anys que estrenàvem camisa al Mercadal. Va ser cap de colla i president dels Xiquets, però segurament el més important és que va donar una empenta definitiva a la construcció del local del carrer Rosich. Les hores i hores que hi va arribar a dedicar, els viatges per aconseguir localitzar propietaris, per negociar preus, per fer el seguiment de les obres, per pactar amb l’Ajuntament van ser infinites. Feina de formiga, insistent, consistent, sense defallir. Així era l’Anton Maria. I per això es feia estimar.
Aquest potser és l’Anton Maria més conegut per una part de reusenques i reusencs. I a part del seu passat escolta, al que sovint fèiem referència per raons òbvies, l’Anton Maria era una persona profundament enamorada del seu país, del gran i del petit. Estimava la terra, i la cuidava, una terra que ara l’acollirà gairebé de manera anònima en una de les situacions més injustes i absurdes que hem de viure a causa de la pandèmia. Coneixia pobles, comarques, muntanyes i valls com poca gent. Sabia de tradicions i costums i sempre tenia aquella capacitat d’aportar reflexió i serenitat. Els dinars a la costa, la seva petita república, formen part de l’ADN d’uns quants de nosaltres.
Sovint es diu que el gran tresor d’aquest país és la seva gent. I sovint es deu pensar en el talent per sustentar aquesta afirmació. Hi estic d’acord. Però també vull posar en valor que aquest tresor també el conformen bones persones que estimen el país, que s’hi comprometen, que són generosos i humils, que donen i no esperen res a canvi. L’Anton Maria sempre va ser un d’aquests a primera línia, i gràcies a persones com ell aquest país s’ha fet gran, i el que és més important, no ha renunciat a res, al contrari.
Estimat Anton Maria, allà on siguis segur que et trobaràs l’Artur i li podràs explicar com de gran s’ha fet la colla, i potser també el Quimet que alguna en deu haver organitzat ja, o l’Armand que et garantirà coques de les bones, o al Joan joier que t’explicarà el darrer acudit,… i uns quants més. Explica-li a la Nuri que enguany les roses només han pogut lluir des dels rosers per un maleit virus, que no les hem pogut gaudir al Centre, però que estaven més boniques que mai. I si veus la Toñi fes-li un petó de part nostra. I des d’allà on siguis, sàpigues que seguirem treballant i lluitant pels anhels de llibertat que tantes vegades havíem parlat i somiat.
Recordar els difunts és un signe de generositat i una expressió d’humanitat. Segons Kierkegaard és obra de l’amor. Precisament per això, per la Carme, pel Toni i per l’Alina tenia la necessitat d’explicar-ho, estimat amic.