Finalment, serà el dissabte 4 de juliol al vespre quan Música per a gent exquisida pujarà a l’escenari de Santa Llúcia per presentar un grapat de cançons i vídeos comentats per l’actriu Dolors Quintana, el músic Joan Pujol i jo mateix. La proposta —com ja us havia avançat— neix d’una iniciativa de l’actriu reusenca, que va suggerir traslladar els textos musicals a aquest escenari. Passat l’estiu, el mateix muntatge es presentarà a Valls per satisfer el desig de l’amic Marcel Banús de celebrar les recomanacions publicades setmanalment a El Vallenc, que ell coordina.
Dit això, aquesta setmana us parlaré del grup Mujeres arran de la publicació del seu setè i últim àlbum, ‘Es un dolor inexplicable’ (Sonido Muchacho, 2026). Per als qui encara no els conegueu, Mujeres és una de les bandes més representatives del rock de garatge i el pop independent sorgides de l’escena barcelonina a finals de la dècada del 2000. El trio —que va començar com a quartet— està integrat per Pol Rodellar (baix), Yago Alcover (veu i guitarra) i Arnau Sanz (bateria). Des dels seus inicis, caracteritzats sobretot per cantar en anglès, el grup ha destacat per un estil fresc i espontani, influenciat tant per bandes com The 13th Floor Elevators o The Black Lips, com pels peruans Los Saicos, així com per un esperit d’autosuficiència que defineix una banda sempre fidel a si mateixa.
Gravat a l’estudi La Mina amb el productor Raúl Pérez, ‘Es un dolor inexplicable’ consolida una proposta directa i sense artificis. Al llarg de deu cançons, el trio desplega la contundència de la brevetat, les guitarres lluminoses i aquella urgència vital que sempre els ha definit. Mujeres continuen escrivint cançons que entren a la primera escolta, però ara semblen més interessats a deixar una petita ferida emocional que no pas un esclat de festa.
Des de l’inici amb «Alucinante», el grup marca el to del disc amb una explosió d’energia immediata, guitarres accelerades i la sensació d’urgència que esmentava abans, que encara avui saben defensar. Per la seva banda, «Caen imperios» mostra la doble naturalesa del grup: himnes radiants construïts sobre una certa melancolia de fons, com deixa clar un vers que sembla resumir el caràcter de la banda: «Seguiremos existiendo aunque nos olviden».
També hi ha espai per a peces més explosives, com «Cristales», on el grup condensa tota la seva essència en poc més de dos minuts de nervi punk, o per a moments més oberts i reflexius, com «Si pudieras ver mi futuro», que tanca el disc amb una sensibilitat especialment emotiva.
Cal destacar, finalment, la manera singular amb què Mujeres ha promocionat aquest treball. El grup ha apostat per mantenir un contacte proper amb els fans, amb actuacions en petites botigues de discos i la publicació de tres senzills previs amb cares B que no apareixen ni a l’àlbum ni a les plataformes digitals.
En el vídeo podeu escoltar la cançó «Caen imperios».