‘Música per a gent exquisida’ a l’escenari! A la publicació del llibre a La Banya Edicions que recull els textos que us he anat enviant, cal afegir la proposta que m’ha fet l’actriu reusenca Dolors Quintana de portar-los a l’escenari de la sala Santa Llúcia, amb projeccions de vídeo i unes quantes coses més. De fet, no és una proposta nova, ja que tinc pendent fer-ho a Valls arran d’una iniciativa del company Marcel Banús per celebrar la publicació d’aquests comentaris al mitjà El Vallenc. He acceptat totes dues propostes —algun dia he de saber dir que no— i ara toca veure com ho organitzo tot plegat. En aquest projecte també compto amb les col·laboracions del músic Joan Pujol i el periodista David Fernàndez. Us n’aniré informant.
Però ara toca parlar del grup i de la cançó d’aquesta setmana. Fa pocs dies vaig tornar a escoltar Triángulo de Amor Bizarro mentre sonava a Radio 3 la versió que el grup gallec ha fet de la cançó de New Order que els dona nom, i vaig pensar: «per què no els recomano?» Doncs això és el que faig, amb molt de plaer.
Des de la seva formació l’any 2004 a Boiro (la Corunya), el grup gallec ha mantingut una proposta sonora intensa i fidel a si mateixa, cosa que l’ha convertit en un dels noms imprescindibles de l’escena independent de l’Estat. La formació inicial, que amb el temps s’ha anat modificant, estava integrada per Isabel Cea (veu i baix), Rodrigo Caamaño (veu i guitarra), Julián Ulpiano (bateria i teclats) i Blas Silva (guitarra i veu). Actualment, el grup és un trio format per Isabel, Rodrigo i Rafa Mallo (bateria), amb col·laboradors puntuals.
Amb una combinació de guitarres distorsionades, ritmes accelerats i una atmosfera densa, la banda ha construït un univers sonor que beu del postpunk i el noise.
El seu primer disc, ‘Triángulo de Amor Bizarro’ (2007), ja apuntava maneres, però va ser amb ‘Año Santo’ (2010) quan van fer el salt definitiu. El treball, reconegut amb el Premi de la Música Independent, va situar el grup en el mapa estatal i va confirmar que la seva aposta no era una anècdota.
Amb els anys, la banda ha anat evolucionant sense trair la seva essència. Discos com ‘Victoria mística’ (2013) i ‘Salve Discordia’ (2016) van ser rebuts amb entusiasme per la crítica, que ha destacat la seva capacitat per mantenir la tensió creativa i no repetir-se. Els seus treballs ‘oɹɹɐzıqɹoɯɐǝpolnƃuɐıɹʇ’ (2020) i ‘Sed’ (2023) refermen aquesta línia i mostren una banda madura, però encara extremadament inquieta i creativa.
Les seves lletres, sovint críptiques, funcionen com un reflex de la realitat. Sense missatges explícits ni consignes evidents, Triángulo de Amor Bizarro construeix un discurs obert que convida a la interpretació, amb referències que poden anar de la crítica social al recorregut emocional. Una experiència que no hauríeu de deixar passar si teniu l’oportunitat de veure’ls en directe.
La cançó que us poso en el vídeo es titula «Fukushima», tot un tractat de filosofia i tecnologia que s’inclou en el seu àlbum homònim. Espero que us agradi.
Bon cap de setmana!