Aquest cap de setmana he anat al Festiuet de Salou. Bé, no literalment. No he comprat entrada ni he trepitjat ni un sol concert. Però, sincerament, puc narrar-lo amb detall: qui hi va tocar, quines cançons van cantar, qui s’ho va passar bé (spoiler: tothom), quantes cerveses es van beure, quin ‘outfit’ triomfava, i fins i tot quin va ser el moment clau per fer-se el boomerang amb la màquina de fum. Tot això sense moure’m de casa. Gràcies, xarxes socials.
I és que hem arribat a un punt on ho sabem tot de tothom. No perquè ens ho expliquin en una conversa, sinó perquè ens ho mostren, en directe, editat, subtitulat i amb música d’estiu de fons. Les xarxes socials s’han convertit en una mena de ‘reality show’ universal i constant. El dia a dia ja no es viu, es documenta. I si no hi ha stories, realment ha passat?
Que consti: compartir no és el problema. El problema és aquesta obsessió per no deixar res per viure només per un mateix. Tot s’ha de mostrar. Hem anat d’un extrem a l’altre: abans hi havia privacitat; ara, transparència forçada. Avui, fer un cafè, veure una posta de sol o que et portin unes braves bones ja són moments susceptibles de ser publicats. I a més, en temps real. Sense donar temps ni a pair el moment, que ja està pujat a l’’story’.
El viatge, l’àpat, la festa, el plor, la cançó del moment, la reflexió de les 3:17 de la nit… Tot passa pel sedàs de les xarxes. I no només ho mostrem: ho construïm. Ho preparem. És un relat, no una realitat. I aquí és on es distorsiona tot. No perquè sigui fals, sinó perquè està editat per ser vist. I això canvia les regles del joc.
Quan critiques aquest excés d’exposició, et diuen: «Doncs bloqueja’ls» o «No ho miris». Però aquest argument és tan pobre com dir “tanca els ulls” quan passen coses incòmodes al teu voltant. El problema no és mirar; el problema és el model que estem normalitzant. Perquè aquest model també genera pressió, comparació, ansietat per no estar vivint “a l’altura del feed”.
Hi ha una gran diferència entre compartir i exhibir. I potser és hora de reivindicar el dret a viure coses que ningú sap. Moments que no es pengen. Viatges que no es graven. Estats d’ànim que no necessiten validació digital. Perquè al final, si tot el que fem és per mostrar-ho, on queda el plaer de viure-ho?
I ara, si em disculpeu, vaig a penjar aquest article a Instagram amb una frase profunda en cursiva.
Josep Gallofré és codirector de Reusdigital.cat.