En temps d’incertesa, és fàcil confondre la prudència amb la rendició i la pau amb la por. És un error. Jo no tinc por.
Les darreres setmanes hem vist com es produïen aldarulls i episodis de tensió en diverses ciutats europees. Alguns observadors ho interpreten com una conseqüència inevitable de les dificultats econòmiques, dels moviments migratoris o de les fractures socials que travessen les nostres societats. Jo crec que s’hi amaga la voluntat de polaritzar, de dividir ciutadans que conviuen cada dia i d’alimentar un clima emocional que faci impossible el debat serè.
A la societat de la por, guanyen sempre els mateixos. Guanyen els qui necessiten enemics permanents. Guanyen els qui prefereixen ciutadans enfadats abans que ciutadans informats. Guanyen els qui converteixen qualsevol problema complex en una caça de culpables.
No visc d’esquena a la realitat. Existeixen problemes de convivència, de seguretat, d’accés a l’habitatge, de precarietat laboral i de desigualtat. S’han incomplert les promeses mentre les oportunitats es concentren en mans d’uns pocs. Ignorar aquest malestar seria irresponsable.
Però per què la culpa de tots aquests problemes recau precisament sobre aquells que tenen menys poder per crear-los? Massa sovint les elits econòmiques i financeres aconsegueixen un vell objectiu: que els qui pateixen les conseqüències d’un sistema injust acabin assenyalant-se entre ells. El treballador contra el treballador. El veí contra el veí. El pobre contra el més pobre.
Jo no vull participar d’aquest joc.
No tinc por de caminar pels meus carrers. No tinc por de parlar amb qui pensa diferent. No tinc por d’exigir que l’Estat garanteixi la seguretat pública ni de defensar simultàniament la dignitat de totes les persones. Les dues coses són compatibles. De fet, només existeix una seguretat duradora quan es construeix sobre la justícia i la cohesió social.
Aquestes reflexions no neixen de la teoria abstracta. Una persona a qui respecto profundament viu aquests esdeveniments amb angoixa. Veig com les notícies constants, les imatges repetides fins a la sacietat i el soroll de les xarxes socials afecten el seu estat d’ànim. I precisament per això crec que és important dir-ho en veu alta: la por és una emoció legítima, però no pot ser el fonament de les nostres decisions col·lectives.
Soc pare de dos fills. Els educo perquè respectin la llei, perquè treballin, perquè siguin responsables dels seus actes i perquè ajudin qui ho necessita quan puguin. No penso explicar-los que la solució als problemes del nostre temps és odiar persones que viuen amb més dificultats que nosaltres. Tampoc els ensenyaré a mirar cap a una altra banda davant dels problemes reals. Els ensenyaré una cosa més senzilla i més exigent: pensar per si mateixos, no tenir por i defensar la dignitat de tothom. Perquè la pau no és covardia. La pau és una forma de coratge.
Xavier Alagarda Rodríguez és secretari d’organització d’ERC a Reus