Núria Esponellà és una de les autores més conegudes i estimades de casa nostra. Col·laboradora de programes com El Suplement de Catalunya Ràdio i en diaris com La Vanguardia o elPuntAvui, ha guanyat una bona col·lecció de premis literaris de primer nivell i la seva literatura és de les que desperta passions i emocions.
Nom i cognoms.
Núria Esponellà Puiggermanal
Data i lloc de naixement.
4 de febrer de 1959, a Celrà (Gironès)
Com vas arribar al món editorial?
El 1993 vaig guanyar un premi de poesia (Mercè Bayona) que va ser publicat per Quaderns Crema. Més endavant, l’any 1998, vaig quedar finalista d’un premi de novel·la a Mallorca que va interessar a l’editorial Columna, que aleshores era independent. A partir d’aquí he aconseguit també la confiança d’editorials com Roca, Destino i d’altres editorials de Noruega i d’Itàlia.
Quin va ser el teu primer llibre?
El poemari «Un vent, una mar» (Quaderns Crema, 1994). Curiosament, jo havia guanyat el premi de poesia Ciutat d’Olot el 1986 però no va ser fins a l’any següent que aquest guardó va incloure la publicació i, per tant, el poemari va quedar inèdit (entre el jurat hi havia Miquel Martí i Pol, amb qui vaig fer amistat).
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Feia anys que escrivia poesia i «potinejava» en l’univers poètic, fins que vaig decidir seleccionar els poemes que m’agradaven més, i va néixer «Un vent, una mar».
Va ser complicat publicar-lo?
Va ser molt difícil arribar a la publicació, com he dit, perquè era el resultat de molts anys de picar pedra.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptora?
Uns quants, a part dels premis literaris que he guanyat, les trobades amb lectors i lectores, alguna d’elles a casa meva, han estat un gran regal. També soc feliç quan estic escrivint una obra que m’inspira, aleshores surto del temps i em situo en un estat d’alegria i pau indescriptible.
On t’agradaria arribar?
Simplement seguir on soc, essent fidel a la meva passió i vocació per l’escriptura. Aspiro a ser més reconeguda en el camp de la novel·la històrica. Tinc la sensació que sovint s’obliden de mi en els festivals i trobades d’aquest gènere literari. Potser per la meva manera particular d’escriure –amb doble o triple línia temporal– utilitzant trames paral·leles…
Creus que podries definir el teu estil literari?
Se’m fa díficil, en tot cas té un component poètic clar.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Depèn una mica de cada obra. En general, aprofundeixo molt en la recerca d’informació, en la creació dels personatges, dels quals faig biografies. També estructuro un esquelet narratiu i faig guions breus abans d’escriure les novel·les. Després soc molt constant a l’hora d’escriure, perquè si perdo el ritme em costa molt recuperar-lo. En el cas de la poesia, escric els poemes a mà i els deixo madurar.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
Tinc una tassa de te al costat i encenc una espelma.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
Anar a la fira de Frankfurt com a convidada.
Quants llibres has publicat?
3 poemaris, 2 llibres de narració, 1 llibre autobiogràfic i 9 novel·les.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Tolstoi, Víctor Català i Mercè Rodoreda.
I algun contemporani?
Paul Auster.
El millor avantatge de la teva feina?
Em sento lliure de fer el que em ve de gust, sense pressions.
El pitjor inconvenient?
He de pencar molt per acabar un llibre amb cara i ulls.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
Home, molts. Posats a dir, Anna Karènina.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
Tots, no puc fer tria en aquest sentit.
Quin llibre estàs llegint?
He acabat la novel·la «Reis del món» de Sebastià Alzamora (el tenia pendent).
Llegeixes quan estàs escrivint?
Una mica, de manera intermitent.
Recomana un llibre?
«Un mag de terramar» d’Úrsula K. Le Guin.
Recomana un llibre teu?
«Ànima de tramuntana»
Quin llibre no escriuries mai?
Un diari.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
«Rere els murs», que és el més traduït, tot i que «Ànima de tramuntana» també ha tingut molt bona acollida i portem 4 reedicions.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
«Amb els pits a l’aire»
Què en destacaries?
Explico la meva experiència amb el càncer de mama. Però no és un llibre trist, al contrari, és una reafirmació de vida, amb dramatisme però també amb humor. Parlo d’una visió holística de la malaltia i de les teràpies complementàries que he fet.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
Vaig escriure en castellà un llibre dedicat a la Fundació Vicenç Ferrer de l’índia, pensant que no me’l traduirien (jo volia que arribés a tots els padrins de la fundació). L’editorial Roca el volia publicar en aquesta primera versió però l’editorial Columna em va dir que li interessava tenir-lo en català i jo vaig preferir reescriure’l. Va ser una feinada considerable i em va sortir una versió una mica diferent. Al final, l’editorial Roca va triar la versió en català i la va tornar a fer traduir al castellà! Va ser rocambolesc.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
És una novel·la amb rerefons històric en un indret del territori que m’estimo molt. Prefereixo no avançar res més mentre estic en procés de producció, així no «m’autopressiono».