«Al damunt de la tomba hi ha nat un taronger» cantava l’Ovidi i canta la Maria del Mar mentre milers d’homes i dones, centenars de milers i quantitats encara més grans però difícils de comptar s’entrenen, estudien, investiguen i diuen que treballen per la pau embolcallats amb vestits de la guerra. Guerra que no és només resposta a la guerra sinó sobretot eixamplament de mercats, despeses organitzades de material militar, defensa del mercat de la mort, botigueta del dolor i paradeta de la destrucció planificada de l’altre.
Homes respectables amb bates blanques i reconeixement social ampli investiguen com podran destrossar com més vides millor i ser capdavanters en la dura tasca d’exterminar el contrari. Reben sous milionaris i treballen per a les empreses més respectables del món, a les quals els devem el nostre benestar, perquè igual que venen armes, trafiquen amb la salut, els diners i l’amor.
Dones respectables, ben vestides i mudades, fan que les accions de la mort cotitzin en borsa i els inversos d’arreu del planeta, molt ben considerats i gent d’èxit social segur, demanen al Déu Diner que creixin les guerres, que es gastin les bombes de fragmentació, que les mines no deixin de posar-se i si es decideix desinstal·lar-les sigui també un negoci.
De les paraules d’Ovidi. Mentre el reproductor de cd les va llegint amb la veu de la Bonet en surt sempre la mateixa cançó: «Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer, maleïdes les guerres i aquell qui les va fer!»