Encara que covard és un adjectiu (i també un substantiu) que descriu una persona amb manca de valor, por davant del perill, dels riscos o de les dificultats, s’utilitza no poques vegades com un insult. I així ho ha fet el president dels Estats Units per assenyalar els seus aliats de l’OTAN com a països que senten por, manca de valor o pusil·lanimitat davant el perill o el risc que implica la seva guerra conjunta amb Israel contra l’Iran.
En escoltar els freqüents “no” de diversos fins fa poc fidels euroatlàntics, Trump s’ha dedicat a qüestionar la integritat o la valentia d’aquells que consideren que s’ha descontrolat una situació a l’Orient Mitjà precisament a causa d’una iniciativa unilateral, sense comptar, almenys, amb el consens de Brussel·les, per l’OTAN, o de Nova York, per l’ONU. El tràgic estigma de la violència gairebé perpètua a l’Orient Mitjà i la força implacable del temps, que s’oposa a una solució ràpida del desastre creat des de la Casa Blanca, a Washington, fan inútils els intents d’humiliar els socis dels Estats Units amb paraules feridores.
Ha estat llegint ‘La violència del temps’ de l’escriptor peruà, nascut a Piura, Miguel Gutiérrez, que he recordat, en un enquadrament musical sobtat, la composició «Parole, parole» interpretada originàriament pel duet format per Mina Mazzini i Alberto Lupo, tots dos recriminant-se a la cançó la suposada falsedat dels seus respectius discursos romàntics. Com transcriu Miguel Gutiérrez de les anotacions d’un dels personatges de la seva història, que forma part d’“un poble de bastards, fruits de la violència, la derrota i l’engany”, les paraules tenen un poder arcà. «Covard», sens dubte, gaudeix d’una «entitat sonora».
Transformo la idea de Miguel Gutiérrez fent-la meva i compartint-la amb l’amable lector. Dic, doncs, que “covard” és una paraula «de naturalesa múltiple, ambigua i mal·leable, però amb una mal·leabilitat infinitament més gran, per exemple, que l’aire i el foc». Amb aquest insult es pot jugar, imprecar, exorcitzar, seduir, esclavitzar, aniquilar, i no sempre, quan és un adjectiu veritable, resulta victoriós, ni el seu missatge entès; i ajuntant aquest insult amb d’altres ja expressats pel president nord-americà es podrien potser crear mons profanats autènticament, o d’execració veritable que, sens dubte, és el que succeeix en les circumstàncies presents.
Com llegeixo a ‘La violència en el temps’, “les paraules, un cop dites, un cop proferides, (són) irreparables, i integrades en l’alè del vent i en el riu del temps, (són) inextingibles i perpètues. Els homes (moren) definitivament en cos i ànima, però (sobreviuen) les seves paraules, substàncies del seu ésser, que, empenyades i arrossegades per vents sediciosos i contraris, (travessen) deserts, pèlag, muntanyes i selves i ciutats i pobles i llogarets, conformant la vasta i fèrtil memòria de la terra”.
Pobre Trump, càndid i desventurat en el seu afany de destruir l’Iran fins a fer retrocedir aquell país “a l’Edat de Pedra”. Només una catàstrofe nuclear com la subtilment insinuada recentment davant la mateixa primera ministra del Japó, Sanae Takaichi, a qui també va incomodar amb el seu alienat humor negre, podria fer-ho. Però la qüestió és que la història, amb les seves pròpies paraules, ja ho ha escrit: només un home com Alexandre el Gran fou capaç de conquerir l’Imperi Persa i, així i tot, va morir a Babilònia.
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.